L'oportunitat de Felip VI

El proper 19 de juny Espanya viurà un jorn històric amb la proclamació d’un nou monarca que, per primer cop en tres segles, durà el mateix nom que el primer Borbó, Felip V, aquell qui va abolir els furs i les llibertats nacionals dels catalans amb el Decret de Nova Planta (1716). Felip VI tindrà l’oportunitat, però només una, de fer les coses bé amb Catalunya i això passa necessàriament per acceptar i respectar la voluntat dels catalans.

Foto publicada a El País Semanal. Autor: James Rajotte

Que l’abdicació de Joan Carles I no es pot deslligar del problema catalán és innegable per més que s’esforcin a negar-ho la Casa Reial, el Govern i totes les forces vives de l’Estat espanyol. El Rei ha abdicat perquè veu que Catalunya se’n va i que no hi ha manera d’aturar-ho políticament si no són els mateixos catalans que decidim, finalment, no marxar. Tenim la paella pel mànec i això, a aquestes alçades, ho sap fins i tot Rajoy. Insisteixo: l’única manera viable que té l’Estat espanyol d’evitar la independència de Catalunya no és impedint que es faci la consulta el 9 de novembre, sinó guanyant-la o, potser fins i tot, perdent-la per la mínima. I l’única possibilitat que té de guanyar la consulta és entrant a negociar, cosa que fins ara no ha fet, i fent concessions de molt mal pair per a l’opinió pública espanyola. El problema és que el cost polític per al partit o partits que assumissin aquesta responsabilitat seria tan enorme que podria comportar-ne la desintegració. Tot l’odi, el ressentiment i el menyspreu que han sembrat contra Catalunya durant dècades, i sobretot en aquests darrers anys, el Partido Popular, però també el PSOE i d’altres partits espanyols, amb l’ajut inestimable dels mitjans de comunicació afins, només per l’avarícia dels vots, ara juga en contra seva i els impedeix de fer un pas enrere per por de caure al precipici.

Acudit aparegut a El Diario.es (02.06.2014). Autor: Joan J. Guillén

Només algú que ostenti la màxima representació política de l’Estat espanyol, encara que sigui simbòlicament, que estigui per sobre de la dialèctica de partits i que no estigui condicionat, almenys directament, pels vaivens electorals, i també: que no estigui esquitxat per la corrupció ni desgastat per errors del passat, pot tenir una mínima possibilitat de conduir o avalar amb èxit una negociació amb Catalunya que per a Espanya serà dura i dolorosa, però sempre millor que perdre-ho tot. Aquest algú ja no podia ser Joan Carles I: el seu prestigi el va enterrar fa temps a Botswana i amb Noos i, entre els catalans abans i tot, en no haver mogut ni un dit per impedir la vexació de tot un poble perpetrada pels dos grans partits espanyols en relació amb l’Estatut.

Don Felipe tindrà l’oportunitat de fer foc nou amb Catalunya. Encara que, fins ara, el seu discurs hagi estat calcat del del seu pare, seguint la línia oficial de l’Estat espanyol, hem de tenir en compte que, com a príncep d’Astúries, tampoc no tenia autoritat per parlar amb criteri propi i marcar tendència. A partir de la setmana vinent sí que podrà parlar com a cap d’Estat i començar a moure fitxa. I a ningú no hauria de sorprendre si, per reconduir la situació, ha de fer bona la frase de “donde dije digo, digo Diego”, car no farà res que no hagués fet el seu pare, als inicis del seu regnat, quan es va desdir de tot el que havia jurat i perjurat en la seva etapa de successor de Franco quant a fidelitat “a los principios que informan el Movimiento Nacional”, etc.

És d’esperar que la Caverna política, social i mediàtica posi el crit al cel davant aital traïció i carregui contra el monarca. També Joan Carles va haver de fer front a la resistència de l’anomenat Búnker —l’ala dura i immobilista del franquisme— i va prevaldre. És un risc que haurà d’assumir Felip qui, tanmateix, ja hauria de tenir clar que, faci el que faci —a menys que pretengui promoure un autèntic disbarat involutiu—, els Losantos, Pedrojota, Vidal-Quadras, Rosa Díez i companyia el bescantaran sense pietat i, probablement, des del primer minut de regnat. Per tant, no li surt a compte posar-s’hi per poc perquè rebrà igual o potser més.

Portada de La Vanguardia del 21 d'abril de 1990 on es recullen unes interessants
paraules del futur Felip VI sobre el dret a decidir dels catalans. 

Si Felip VI vol evitar la separació total de Catalunya no té més remei que autoritzar —o millor dit: fer que l’Estat autoritzi— la celebració del referèndum d’autodeterminació que reclama la immensa majoria de la societat catalana. Per més que diguin, no hi ha obstacles constitucionals insalvables que el nou rei no pugui moure amb el suport, naturalment, de PP i PSOE. Aquests partits, però, no tindran altra opció que avenir-s’hi i actuar de peons en aquesta partida, si no volen que el nou regnat naufragui només de començar i, amb el remolí, els arrossegui a ells i a tot el sistema. Ben mirat, l’abdicació de Joan Carles I no s’entén si no és que ja està decidit que el seu fill pilotarà una segona transició que ell mateix no podria pilotar, i que comptarà per fer-ho amb el suport bàsic dels dos partits dinàstics, que seran els que faran la feina en nom seu.

Més enllà d’autoritzar el referèndum, Felip haurà de fer concessions importants per guanyar-se la voluntat de la majoria de la societat catalana, concessions que —i aquí és on em referia que serà dolorós per a Espanya— situaran Catalunya en un pla completament diferenciat de la resta de territoris de l’Estat, fins i tot de Navarra o el País Basc. Fa dos anys el pacte fiscal reclamat per CiU hauria pogut reconduir la ja deteriorada relació Catalunya-Espanya. Ara ja no és suficient, ni de bon tros, per aturar el sí majoritari a la independència. No és només una qüestió de diners el que ens allunya d’Espanya i, per tant, caldrà molt més que la gestió dels impostos per fer-nos canviar d’opinió. Si vol que guanyi el no a la independència, la contrapartida haurà de ser molt llaminera.

Amb tot, Felip haurà de tenir molt clar que la seva aposta té un risc inevitable: per més que ofereixi, prometi i es desvisqui per complaure els catalans, ningú no pot garantir que, de les urnes, no en surti la independència... És evident, però, que, si juga bé les seves cartes, té possibilitats de guanyar, que no vol dir altra cosa que Catalunya continuaria vinculada d’alguna manera a l’Estat espanyol, si bé aquesta vinculació pot ser a la pràctica una independència de facto encoberta.

L'última verdulera...

No és la primera vegada que Pilar Rahola perd els papers en públic: el seu caràcter irascible, el seu afany de protagonisme i la seva incontinència verbal li juguen sovint males passades, però l’altre dia, a 8TV, els va perdre del tot i, amb els papers, va perdre també l’ocasió de reivindicar com calia l’escola catalana i la immersió lingüística. Va ser un acte de verduleria injustificable que a més d'un ens va fer sortir els colors.

L’altre dia, sense voler comprar ni enciam ni tomates, em vaig trobar amb una verdulera. Ni tan sols era al mercat, ni tan sols vaig haver de sortir de casa. Me la vaig trobar plantificada al Facebook, en una notícia de Nació Digital. No m’estic referint a una verdulera de les d’abans, aquelles donasses robustes, fermes, de pitram prominent, galtes vermelles i braços molsuts, de veu potent i enèrgica, sovint rovellada per incomptables cops d’aire mal curats, les quals recordo amb nostàlgia infantil: aquella cridòria impenitent, aquella gestualitat cofoia feta per captar l’atenció dels passejants o per disputar amb la veïna aquell client indecís... No, no parlo d’aquestes verduleres que ja formen part de la nostra memòria col·lectiva, d’un ofici i una tradició pràcticament extingits. La verdulera de qui parlo no té parada al mercat sinó als platós de televisió i als programes de ràdio, no duu davantal sinó fulard de seda i ven una imatge de dona moderna, alliberada i cultivada que tant sap de naps com de cols i de tot n’és experta. Em refereixo a la periodista i tertuliana barcelonina Pilar Rahola.

La periodista, escriptora, politòloga i verdulera

televisiva Pilar Rahola / Foto: lainformación.com

M’he permès la llicència d’evocar les entranyables verduleres d’antany perquè aquesta va ser la imatge que em va venir al cap mentre contemplava estupefacte el numeret a l’espanyola de la també escriptora i conferenciant. Suposo que la meva expressió de sorpresa devia assemblar-se a la de Nacho Martín, el contertulià que va encendre els ànims de la impetuosa verdulera i que va aconseguir una victòria tan fàcil com immerescuda, servida en safata per qui va abandonar el plató deixant escampats coves i cistells.

L’incident no hauria tingut més importància que l’anècdota —almenys per a mi— si no fos pel tema que s’estava tractant al plató: la llengua i la immersió lingüística i, concretament, la tempesta desfermada pel diputat de C’s Carlos Carrizosa, qui acabava de relacionar el lema “Una escola, una llengua, un país” de la plataforma Somescola.cat amb el franquisme. Un tema tan important i delicat com aquest mereixia un debat seriós i no pas ser rebaixat a la categoria d’un Sálvame. I no val a dir que el debat era inassumible, com alguns (pocs) argüeixen per intentar justificar el comportament de Rahola. El punt de vista de Nacho Martín, si bé amagava trampa, censurant la forma però no el fons de les paraules de Carrizosa, no era en si mateix cap falta de respecte ni cap obscenitat que no es pogués debatre i, sobretot, rebatre amb arguments, ni molt menys era motiu per agafar el cistell i tocar el dos. Al contrari, la gran majoria que estem d’acord que aquesta mena de comparances són fal·laces i insidioses, hauríem esperat de Rahola o de qui fos una rèplica contundent però a la vegada serena i basada en raons. I si el fet l’indignava tant, no calia que es compliqués la vida: n’hi havia prou amb quatre paraules ben dites, com va fer el diputat Oriol Amorós (ERC) al Parlament replicant Carrizosa. Però no. Per comptes de transmetre una imatge de fermesa i dignitat, com havia fet Amorós, Rahola va exhibir la faç d’un catalanisme intolerant, crispat, tancat al diàleg i mancat d’arguments. Justament el que el catalanisme no és, no ha estat i no ha de ser. Esperem que d'astracanades com aquesta n'hi hagi poques en el futur en nom del catalanisme i de la llengua catalana. I pel que fa a Pilar Rahola, em permeto suggerir-li que la figura de les antigues verduleres li serveixi d'inspiració per a una de les seves novel·les, millor que no pas per erigir-se ella mateixa en una d'elles, en la darrera d'elles.

No fumis!! La vicepresidenta Sáenz de Santamaría dóna lliçons de democràcia

"La democracia es fundamentalmente el respeto a las leyes." Soraya Saénz de Santamaría, vicepresidenta del Govern espanyol, en resposta al portaveu del Govern català, Francesc Homs. ElSingular.cat (07.02.2014)

No fumi, senyora!! La democràcia és això?: respectar les lleis? I prou? N'està segura? No li negaré que sona bé, però hi ha alguna cosa que no em lliga... Si m'aturo a pensar-hi, no ho veig gens clar. Anem a veure: Si el que diu és cert, aleshores, el cas contrari —és a dir, el no respecte a les lleis— hauria de servir per definir una dictadura. I, ves per on, resulta que les dictadures acostumen a ser molt escrupoloses en això de respectar les lleis, les seves, és clar. Sense anar gaire enllà, el règim franquista, que vostè coneix bé, se'n va fer un tip de legislar i no va escatimar esforços a l'hora de fer respectar el seu ordenament jurídic. I, en canvi, fins i tot la gent del PP reconeix que no era democràtic. L'Apartheid a Sud-àfrica o la discriminació dels jueus a l'Alemanya de Hitler abans de l'Holocaust, també es van basar en lleis i en constitucions vigents; per tant, segons el seu argument, tot demòcrata que fos digne hauria fet bé col·laborant-hi... Què vol que li digui? No em convenç. Em sembla que la democràcia és molt, però molt més que respectar les lleis i que, segons quines lleis, el que és democràtic és no respectar-les.

Avortem la polèmica entorn de la llengua, agafant el toro per les banyes!

Una nova disposició del TSJC obliga la Generalitat a garantir un 25 per cent de classes en castellà a aquells alumnes que ho demanin. És una nova canonada de l’Estat espanyol a la política d’immersió lingüística catalana, un nou atac a la llengua que alimenta una polèmica inexistent entre catalanoparlants i castellanoparlants però que alguns utilitzen per fomentar la divisió dins la societat amb el propòsit últim de debilitar el procés sobiranista. 

Adhesiu de la campanya de l'Ara per defensar la immersió
lingüística en català. / Foto: Ara

El passat 31 de gener el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va disposar que la Generalitat havia de garantir obligatòriament l’ús del castellà com a llengua vehicular en el 25 per cent de les classes a tots aquells alumnes que ho demanin. Aquesta resolució executa l’acte del mateix tribunal del 10 d’abril de 2013 que fixava que tota l’aula quedaria afectada si un sol alumne demanava de fer més hores en castellà. La Generalitat ja ha avançat que presentarà recurs de reposició, el qual que no té possibilitats de prosperar i l’únic que farà és mantenir encesa per més temps la polèmica, una polèmica entorn d’un suposat conflicte lingüístic que no existeix i que, ara mateix, és aprofitada per aquells que no volen que es faci la consulta independentista per atacar el sobiranisme acusant-lo d’intolerant i discriminatori respecte del castellà i dels drets dels castellanoparlants. No hem de perdre de vista, doncs, que es tracta d’una polèmica artificial creada no per garantir el dret dels alumnes a aprendre el castellà (perquè ja l’aprenen) o perquè existeixi una demanda social en aquest sentit (estem parlant de percentatges irrisoris de pares que demanen l’escolarització en castellà), sinó per intentar, en el pitjor dels casos, provocar un conflicte social que afecti la convivència de tal manera que esdevingui impossible continuar amb el procés sobiranista, o, com a mínim, per mirar de sensibilitzar la població castellanoparlant de Catalunya perquè, arribat el moment, voti en contra de la secessió o dels partits que la promouen. Aquesta és la qüestió que hem de valorar.

Alguns potser pensareu que exagero i que, bo i acceptant que aquesta sigui la intenció, no té cap possibilitat de prosperar perquè la societat catalana és prou forta i cohesionada com per no caure en el parany. Potser sí, però jo insisteixo que és una amenaça real en la qual l’espanyolisme està apostant fort perquè constitueix una de les poques cartes que pot jugar amb possibilitats d’èxit per impedir que el procés avanci. Són conscients que, des de fora, no podran aturar la independència si aquesta és la voluntat majoritària del poble català. Només ho poden fer des de dins trencant la convivència i creant un clima de conflicte social que desestabilitzi el país. És l’escenari temut al qual es referia l’expresident José María Aznar quan va advertir fa mesos que, abans no es trenqui Espanya, primer es trencarà Catalunya.

Alicia Sánchez Camacho, la presidenta del PPC, formació
que atia la polèmica a Catalunya entorn de la llengua per
crear fractura entre els catalans. / Foto: David Airob.

Val a dir que l’actuació incongruent de la Justícia espanyola en tot aquest afer, inclosa l’esmentada disposició del 31 de gener, sembla feta a propòsit per alimentar el foc de la polèmica per comptes d’apagar-lo. Trobo especialment lamentable que es vulgui carregar sobre els alumnes o els pares la responsabilitat de decidir si tota una aula ha de fer més hores lectives en castellà. On s’és vist això? I què passa si a continuació un altre pare demana que treguin el seu fill d’aquella aula perquè no vol que se l’obligui a fer més hores de castellà adduint que a la classe del costat en fan menys? On queden els principis d’igualtat i d’integració que constitueixen la base de l'actual model d'immersió?

Tot això ens ha de fer reaccionar, però no en un sentit passional i de rebuig visceral, sinó en un sentit racional i positiu amb un objectiu clar: acabar d’una vegada amb aquesta polèmica i tallar les ales a aquells que, com la presidenta del PP de Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, o el de Ciutadans, Albert Rivera, se'n volen aprofitar per fer demagògia. No en traurem res d’esquinçar-nos les vestidures i clamar pel model d’immersió lingüística quan el més important no és el model en si, sinó l’objectiu de fer del català una llengua socialment normalitzada i d’ús preferent a l’escola. I això no és pas incompatible amb què el castellà sigui també llengua vehicular.

Lluny del que, a cop calent, pot semblar una imposició intolerable, un 25 per cent d’hores lectives en castellà vol dir que es garanteix un 75 per cent d’hores en català. És una discriminació positiva raonable a favor del català com a llengua pròpia del país que, tanmateix, reconeix també la importància social, cultural i històrica del castellà com a llengua adoptiva. Sempre he pensat, d’ençà que va sorgir la polèmica ja fa uns quants anys, que, si aquest debat es plantegés en el si d’una Catalunya independent, no hi hauria, ni de bon tros, la controvèrsia que hi ha ara i, segurament, s’acceptaria amb naturalitat i sense escarafalls d’atorgar al castellà un estatus de llengua vehicular a l’escola.

En conseqüència, proposo agafar el toro espanyol per les banyes i incorporar per acord del Parlament —que no per imposició judicial— el castellà com a llengua vehicular en la proporció indicada en tots els centres educatius del Principat i, per tant, per a tots els alumnes sense distinció. Res de qui ho demani: tots per igual, com ha estat fins ara. És més important garantir la no-separació dels alumnes per llengua —i, per tant, la igualtat i la integració— que mantenir l’actual model d’immersió del cent per cent.

El ministre José Ignacio Wert, qui va declarar la seva intenció
d'espanyolitzar els nens catalans. / Foto: La Moncloa - Flickr

Sóc conscient que, a molts, d’entrada, us sorprendrà el que dic i ho desaprovareu. Des del sentiment, abrandat pels continuats atacs de l’espanyolisme ranci i cavernari, a mi també em costa d'assumir-ho sens més. Però, fent una reflexió desapassionada, m’adono que és la millor solució per diferents raons, totes de pes:

1. No es lesiona ni es treu importància preferent a la llengua catalana a les aules: continua sent la llengua vehicular principal i amb diferència (com ha de ser).
   
   
2. S’evita la segregació a les escoles per raons lingüístiques que es deriva de la decisió judicial, germen de discriminació i de conflictes potencials.
   
   
3. Es dóna un reconeixement explícit i raonable a la llengua castellana, la qual, sense ser llengua pròpia (autòctona) de Catalunya, ho és de molts catalans i amb una presència secular a la nostra terra.
   
   
4. S’acaba amb una polèmica creada artificialment per aquells que, en el fons, no volen sinó una Catalunya espanyola i espanyolitzada en el si d’una Espanya que només parli castellà, i que estan disposats, si cal, a trencar la convivència i la pau social per aconseguir-ho.
   
   
5. Fem callar aquelles veus malintencionades que ens acusen de sectaris, d’imposar un nacionalisme excloent i de perseguir el castellà. Demostrem una vegada més i d’una manera rotunda quin és el tarannà genuïnament català: dialogant, integrador, conciliador i convivencial.

Aquest canvi de paradigma, però, té encara una altra virtut afegida no menys important: poder aprofitar políticament el fet per convèncer els nostres conciutadans de parla castellana que poden veure amb recel o inquietud l’horitzó d’una Catalunya independent, que el castellà mai no ha estat ni serà una llengua discriminada en aquest país, i que, per tant, poden estar tranquils i considerar totes les altres raons que, com a catalans, els mouen a desitjar la independència. D'aquesta manera, evitem desgastar-nos en un enfrontament estèril amb les instàncies judicials espanyoles que no ens porta enlloc i bolquem tota aquesta energia a enfortir el procés sobiranista eixamplant encara més la base social de l’independentisme amb la divisa ben assumida que la independència de Catalunya es farà en català i en castellà.

No fumis!! Duran i Lleida defensa Rajoy d'Aznar?

"Rajoy tiene legitimidad y no se merece las palabras de Aznar." Josep A. Duran i Lleida, secretari general de CiU i portaveu del grup parlamentari de CiU al Congrés dels Diputats. La Vanguardia.com (22.05.2013)

No fumi, Sr. Duran!! Què em diu ara? Li han sabut greu de debò les declaracions de l’expresident José María Aznar on criticava la gestió del seu successor a dit i actual president del Govern espanyol? Que potser no té bons escuders al seu govern i partit el Sr. Rajoy per defensar-lo com perquè vostè hagi de trencar una llança al seu favor? No és que m’importi, però em sorprèn venint d’un enamorat-de-Catalunya com vostè, tenint en compte que, a diari, als catalans, començant pel president Mas, ens plouen les patacades de tots cantons i moltes provenen del Partit Popular, sense que el Sr. Rajoy mogui un dit, si no és per prémer el gallet... No seria més lògic i assenyat que deixés que ells, el PP, s'espavilessin amb les seves trifulgues intestines i vostè mirés més pels de casa? De vegades, Sr. Duran, permeti'm que li digui, per comptes de semblar l'home de CiU a Madrid, sembla l'home de Madrid a CiU...

A propòsit de la DUI...

En els darrers temps, enmig de l’efervescència creixent del procés sobiranista, s’ha obert pas la idea que sigui el Parlament de Catalunya qui proclami la independència sense esperar a celebrar el referèndum d’autodeterminació. Parlo de la DUI, la Declaració Unilateral d’Independència, propugnada pels sectors més radicals de l’independentisme.

Aquests sectors consideren —i no dic que s’equivoquin— que l’Estat espanyol mai no s’avindrà a autoritzar una consulta plebiscitària sobre la independència a Catalunya. En conseqüència, tots els esforços invertits en aconseguir encaixar la consulta dins el marc de la legalitat espanyola s’han de considerar estèrils i una pèrdua de temps. Argüeixen també que, mentrestant, Catalunya es troba en una situació econòmica i financera insostenible que no permet allargar el procés actual i que l’única esperança de salvació rau en assolir la independència al més aviat possible. La DUI és, per tant, la solució. S’hi hauria d’afegir, encara, un factor emocional: el desig d’alguns de separar-se d’Espanya donant un bon cop de porta, d’aquells que et quedes amb el pany a la mà i es clivella la fusta... És humanament comprensible, però malament si la política d’un país que vol ser Estat es deixa portar per sentiments d’aquesta índole.

Són arguments i són respectables, però, per a mi, no són acceptables des del punt de vista del pragmatisme, del sentit d’Estat (si volem ser Estat, hem d’actuar com si ja ho fóssim) i de la intel·ligència política. Vull dir amb això que la DUI s’ha de descartar? No. La DUI és una eina política i és una opció que s’ha de tenir present i s’ha de treballar per si, arribat el moment, cal fer-la servir. Però és evident que aquest moment no ha arribat encara i pot ser que no arribi mai, ja que abans s’haurà assolit la independència o el que determini la voluntat del poble català per la via preferent del referèndum i de la negociació amb Espanya. La DUI, per tant, només tindria sentit en el moment en què aquesta via quedés definitivament estroncada per la intransigència manifesta i comprovada de l’Estat espanyol. La DUI és l’alternativa per quan no hi hagi cap més alternativa. 

Quins inconvenients planteja la DUI? D’antuvi, un de gros d’ordre jurídic, a partir del qual se n’obren també d’ordre polític, i podríem parlar també d’inconvenients d’ordre estratègic per tal com els anteriors minen seriosament el camí cap a la independència.

D’ordre jurídic (legitimitat): Una DUI anticipada planteja un problema de legitimitat a l’òrgan que l’ha de fer efectiva, el Parlament de Catalunya. Ja no dic de legalitat, que també, atès que un legislatiu autonòmic no pot proclamar la independència del seu territori, però això no fóra inconvenient ja que s’entén que, en el moment de proclamar la independència, el Parlament ho faria considerant que la seva legitimitat com a representació del poble de Catalunya està per damunt de la seva obligació d’observar la legalitat espanyola. Però, tanmateix, el Parlament actual no ha estat escollit amb aquesta finalitat. No té aquest mandat del poble de Catalunya, que és el veritable subjecte de sobirania. Proclamar la DUI suposaria, doncs, fer un ús indegut de la legitimitat atorgada pels ciutadans i, per tant, no seria un acte legítim. Això ens porta a la següent conclusió: la DUI mai no pot ser una alternativa al mateix nivell que el referèndum, atès que la voluntat del poble està per damunt de la del Parlament. En aquest sentit, hem de considerar que el dret a decidir del poble de Catalunya, com a nació, és absolut i no pot ser alienat ni reemplaçat pel criteri de cap òrgan polític, ni espanyol ni català. I això ens porta al que deia al principi: només quan fos palesa i manifesta la impossibilitat de dur a terme el referèndum per l’oposició i el bloqueig, físic fins i tot, de l'Estat espanyol, els diputats del Parlament de Catalunya estarien legitimats per erigir-se en intèrprets de la voluntat segrestada del poble i proclamar la independència.

Convocatòria de SI a favor de la DUI (maig de 2013)

D’ordre polític: La DUI també planteja importants problemes de caire polític. En primer lloc perquè implica interpretar la voluntat del poble català i aquesta no és ara mateix tan clara com alguns pretenen. L’independentisme és una opció a l’alça, però encara li’n falta un tros per arribar a representar el voler de la majoria de catalans. Així ho reflecteixen tant les enquestes (excepte la del CEO) com, sobretot, els resultats de les darreres eleccions (novembre de 2012) on, precisament, la formació política que més advoca per la independència directa i sense escales, Solidaritat per la Independència (SI), va ser escombrada del Parlament. Un apunt: no hem de confondre, com fa el PP, catalanisme, que sí que és àmpliament majoritari, amb independentisme, que n’és una part. D’altra banda, es un fet que, a dia d’avui, hi ha una franja significativa de la ciutadania que encara no ho té clar això de la independència. Molts catalans tenen forts vincles de sentiment i familiars amb Espanya i, d’aquests, n’hi ha que pateixen per la seva situació en la futura Catalunya independent on temen ser ciutadans de segona. I, finalment, no hem d’oblidar que, entre un 20 i un 30 per cent dels catalans, són obertament contraris a la separació d'Espanya. Considerant que la DUI només tindria sentit i podria reeixir en un context d’ampli suport popular i d’un consens polític gairebé unànime, fer-ho en l’actual circumstància seria absurd i contraproduent.

Per si no n’hi hagués prou, una DUI a destemps també se'ns giraria en contra de portes enfora: ¿Es pot creure algú que Espanya no ha previst, a aquestes alçades, aquest escenari i no n’ha assajat la resposta més adequada als seus interessos? Alguns potser esperen que la DUI provocarà una reacció violenta per part de l’Estat i això precipitarà la independència per efecte de la solidaritat i simpatia de la comunitat internacional amb la causa dels catalans. Erren de mig a mig. Dubto que la resposta de l’Estat anés per aquí arribat el moment. Espanya sap que una DUI sense reconeixement internacional és paper moll, de la mateixa manera que els catalans hem de saber que, sense reconeixement internacional, no anem enlloc. Per això la resposta de l’Estat davant la Declaració del Parlament seria bàsicament jurídica i molt mesurada en la força si aquesta s’arribés a fer servir. Ras i curt, la DUI seria invariablement declarada nul·la de dret i l’autogovern de Catalunya suspès en virtut de l’article 155 de la Constitució. Espanya ja s’hauria assegurat la no ingerència, si no el suport explícit, de la comunitat internacional. No oblidem que Espanya és un país de llarga tradició diplomàtica (és curiós que l’habilitat i la finezza per negociar de portes enfora no la tingui de portes endintre...) que manté relacions fluides amb gairebé la totalitat d'Estats del món. Per tant, partim d'un marc extern desfavorable que hem de capgirar. Com? Atraient la simpatia i la solidaritat dels ciutadans dels diferents països, sobretot d’Europa, per tal que pressionin els respectius governs. I això només és possible en dos casos: 1) Que l’Estat espanyol respongués a la DUI amb violència desmesurada, cosa més que improbable atès que Espanya no és Síria ni Rajoy Bashar al-Assad... (per sort). 2) Que la comunitat internacional (governs i ciutadans) siguin coneixedors dels esforços dels catalans per exercir el dret a decidir i comprovin que aquest dret ens és negat sistemàticament. Això ens remet altre cop a la necessitat d’avançar pel camí del referèndum i de la negociació com a única via fiable cap a la independència.

CONCLUSIÓ: Per tot plegat, cal tocar de peus a terra i actuar amb seny. No és ara temps de DUI ni de focs d’encenalls. El que cal és unitat d’esperit i d’acció envers l’objectiu àmpliament compartit de l’autodeterminació. Però això no és tot: Cal fer encara molta pedagogia abans del referèndum. Fa falta sumar molts més catalans al carro del sobiranisme si volem que guanyi el sí. Hem de convèncer aquells catalans que ara es troben a la franja d’indecisos o que encara creuen, com passa amb el PSC, que l’entesa amb Espanya és factible. I s’ha de conjurar també la por de molts castellanoparlants que temen que una Catalunya independent els farà estranys a la seva pròpia terra. Per això és tan important la labor que duu a terme l'ANC, però que és competència de tots els ciutadans que volem la independència. Tot això requereix mà esquerra, diàleg (que vol dir parlar i escoltar) i temps. Sí, temps. I si no en tenim (com afirmen alguns ‘tremendistes’), l’haurem de buscar sota les pedres.

¿Cataluña nunca fue estado?

Negar la existencia del otro como forma máxima de desprecio. Así se comporta el nacionalismo español, al menos una parte nada minoritaria del mismo, tratando por todos los medios de deslegitimar el derecho de los catalanes a decidir libremente su futuro. En respuesta a ello, sólo cabe insistir en los hechos: Cataluña sí fue estado y, por supuesto, nación.

Uno de los dardos dialécticos más recurrentes del españolismo a la hora de cuestionar el derecho de los catalanes a tener un estado propio es negar la existencia histórica del mismo: "Cataluña nunca fue estado, ni por ende nación; ergo si no lo fue en el pasado, no hay motivo para que lo sea en el presente." Es, sin duda, la más sesuda elucubración del corro de intelectuales y voceros mediáticos del españolismo rancio y uno de los argumentos predilectos al que se aferran muchos españoles de a pie (blogueros, comentaristas y algún que otro troll cibernáutico) para defender su postura contraria a cualquier tipo de acuerdo político sobre el tema. A modo de ejemplo remito a este artículo publicado el 4/05/2013 en la web www.cuencanews.es, con el título ‘Lauto imperio en ciernes’. Es tan sólo uno entre miles.

Fachada del Palau de la Generalitat, sede del Gobierno de Cataluña. / Foto: Bracketing Life - Flickr

En él el autor se ceba con la referencia “al imperio catalán de la Edad Media” hecha por el presidente Artur Mas, en lo que con desdén denomina “su periplo europeo”. Le viene de perlas al citado autor para reafirmarse en el dogma de que Cataluña nunca fue reino (estado) independiente —y si no fue estado, menos iba a ser imperio—, y lo justifica, como hacen todos, en el hecho de que Cataluña formaba parte en aquel entonces de la Corona de Aragón y a ésta correspondía, por tanto, la condición de estado y de imperio si cabe. El argumento parece sólido, pero lo es sólo en apariencia: en el fondo es una burda manipulación de la verdad histórica, un sofisma con trampa muy propio de las mentes pensantes de la llamada Caverna, tan avezadas a cocinar verdades con mentiras sazonándolas con anacronismos e interpretaciones sesgadas.

Vamos a desfacer el entuerto: Cataluña ya era estado, en el sentido medieval del concepto, antes de vincularse al estado (reino) aragonés y conformar con éste la Corona de Aragón, que no fue propiamente un estado, sino una confederación de estados que mantuvieron su independencia recíproca bajo un mismo monarca. Por tanto, Cataluña continuó siendo estado después de vincularse (que no unirse) a Aragón, en el siglo XII, situación que no cambió substancialmente cuando la Corona de Aragón se vinculó a la de Castilla en una nueva confederación a partir del matrimonio de los Reyes Católicos (siglo XV), realidad que se mantuvo, de iure, hasta el fatídico 1714, o para ser más exactos hasta el Decreto de Nueva Planta, de 1716.

Portada de las Constituciones (fueros) de

Cataluña en tiempos de Felipe V, quien las

aboliría al término de la Guerra de Sucesión.

Esto —la agregación y superposición de estados— que puede parecer extraño en la actualidad, no lo era en absoluto en aquellos tiempos. El concepto de estado en el sentido moderno no existía aún. Las soberanías todavía iban primordialmente ligadas a las personas de los reyes, pero está claro que, en un sentido medieval, Cataluña fue independiente y tuvo sus propias estructuras estatales. Se podría decir incluso que fue más estado que la propia Castilla, ya que mientras allí imperaba aquello de “do hay reyes no mandan leyes”, en Cataluña los condes primero y más tarde los reyes tuvieron que negociar con los otros estamentos del país y de ahí surgieron instituciones de gobierno y leyes propias (fueros), elementos intrínsecos de todo estado, antiguo o moderno.

Hay que decir que la negación del hecho que Cataluña fue estado, al igual que Aragón o Castilla, por parte del nacionalismo español no obedece sólo a un propósito (en algunos casos evidente) de falsear la historia, sino que es algo más profundo y complejo. Es una cuestión, pienso yo, de mentalidad y concepto de lo que es estado y de cómo se construye territorial y jurídicamente. Resumiendo, podemos decir que tanto Cataluña (con Aragón) como Castilla, y España después, fueron estados conquistadores que se engrandecieron con la conquista y anexión de otros territorios, pero con una diferencia de método que posiblemente nos remita al ADN cultural de ambas naciones y que explica el porqué de la mutua incomprensión y recelo a lo largo de los siglos. Mientras Castilla apostaba por un imperialismo asimilador o uniformizador consistente en que los nuevos territorios pasaban a ser parte indivisible del reino castellano, Cataluña y Aragón apostaron por un imperialismo de agregación o yuxtaposición, es decir: los territorios incorporados mantenían su propia identidad y autonomía, y no pasaban a ser simples provincias del estado conquistador. Ello explica, por ejemplo, que Valencia y Mallorca (Baleares), anexionadas a la Corona de Aragón en el siglo XIII hayan mantenido su identidad propia y diferenciada (en nombre de la cual algunos se permiten ahora maldecir todo lo catalán), mientras que, por el contrario, Granada, anexionada siglos después por Castilla, haya perdido su personalidad jurídica y conciencia de país, como ocurrió con toda tierra conquistada por las armas de Castilla. Incluso León, que fue reino antes que Castilla fue disuelto políticamente y fundido con ésta en un único estado. Cabe preguntarse si los leoneses de antaño no hubieran preferido que la relación con Castilla fuera de mutuo respeto y equidad como lo fue la de Aragón con Cataluña, pero eso ya es harina de otro costal...

Mapa político de España del siglo XIX donde se distingue claramente entre la "España Uniforme" (surgida de la Corona de Castilla) y la
"España Incorporada o Asimilada", que corresponde a los estados que habían formado parte de la Corona de Aragón. / Fondo: Biblioteca Nacional.

Debido a esa diferencia de mentalidad y concepto, las Coronas de Castilla y Aragón (con Cataluña como principal exponente) estaban condenadas a no entenderse y a chocar en su relación dentro de la entitad política común: España. El hecho de que la Corona de Aragón y sus diferentes territorios mantuvieran su independencia aun estando bajo el mismo cetro que Castilla era algo que para la mentalidad castellana no cuadraba. Consecuencia: Ya desde Carlos I, sucesor de los Reyes Católicos, hasta Felipe V la relación entre ambas Coronas fue un tira y afloja casi constante entre una Castilla cada vez más española y españolizante, ansiosa por asimilar a su vecino catalano-aragonés, y una Corona de Aragón celosa de sus fueros y soberanía, para nada dispuesta a amoldarse a la horma de Castilla. Este forcejeo terminó trágicamente con la Guerra de Sucesión (1700-1714) y la victoria e imposición del modelo castellano a los territorios díscolos de la Corona de Aragón. Y ahí sí dejó de existir Cataluña como estado, pero no la nación que subyacía bajo él y que, con el tiempo, volvería a resurgir y a reivindicar los derechos que le son propios, entre ellos el de tener estado propio.

Res de creure: volem ser independents, sí o no?

La pregunta proposada per la secretària general d’ERC, Marta Rovira, per al referèndum d’autodeterminació —‘Vostè creu que Catalunya hauria de ser un estat independent?’— sorprèn per la seva tebiesa. Vilaweb (27.03.2013)

Acostumats a la retòrica política més aviat vehement i sovint amarada de radicalitat d’Esquerra Republicana en tot allò referent al fet nacional i al procés sobiranista, m’ha sorprès l’enunciat de la que, per a la secretària general del partit, Marta Rovira, seria la pregunta idònia per titular la consulta o referèndum per la independència: ‘Vostè creu que Catalunya hauria de ser un estat independent?’. Afegeix que la pregunta, així formulada, és més concreta i clara que la que va suggerir el president Mas fa uns mesos, en una entrevista a La Vanguardia i que deia: ‘Vostè desitja que Catalunya esdevingui un nou estat de la Unió Europea?’.

La veritat és que ambdues preguntes em semblen molt convergents en el sentit de la moderació i la ponderació dels mots, i fins i tot no sabria dir quina de les dues ho és més. Una i altra pequen de tebiesa i timidesa. Semblen fetes i calculades tement una resposta negativa o amb por de molestar algú. Mas parla de desitjos (‘vostè desitja que...’); Rovira de creences (‘vostè creu que...’) i, a sobre, utilitza el condicional (‘hauria de ser...’) que fa que la pregunta encara sembli més descafeïnada que la versió convergent.

Mireu, jo puc desitjar o creure moltes coses a la vida, i les tertúlies de cafè i les xarxes d’internet en van plenes, de desitjos, creences i opinions vagues de la gent, però aquí no estem parlant d’acomplir desitjos ni de si a mi em sembla que hauríem de... Estem parlant del nostre futur com a poble i del de les generacions que vindran. Estem parlant de separar-nos d’un Estat amb el qual fa segles que estem vinculats de grat o per força. Estem parlant de crear un estat propi i d’haver-ne d’assumir les conseqüències, que poden ser complicades a curt i mitjà termini. Estem parlant de la decisió política (i personal) més important que prendrem com a ciutadans a les nostres vides. En fi, la pregunta i la decisió que hi està lligada tenen prou transcendència com per no anar amb mitges tintes ni pretendre suavitzar-ne l’enunciat perquè soni agradable a totes les orelles. S’han de dir les coses tal com són i estar disposats a acceptar la resposta que representi la voluntat de la majoria. Voluntat, aquesta és la paraula clau: Què vol el poble? Què volem els catalans? No què desitgem o què creiem. No anem a respondre una enquesta, sinó de dir clar i català què volem.

Admeto que fixar la pregunta no és fàcil i que la dimensió i les conseqüències de la resposta final que ha d’emergir de les urnes obliga a filar prim, però, precisament per això penso que s’ha d’optar per una pregunta simple i categòrica, que no admeti matisos ni gaires interpretacions: ni en la resposta (sí o no), ni en la comprensió de l’enunciat. Sense pretendre que sigui aquesta mateixa que dic a continuació, la cosa hauria d’anar per aquí: ‘Vol, vostè, que Catalunya tingui un estat propi?’, o també: ‘Vol, vostè, que Catalunya sigui independent?’. Fins i tot no em semblaria malament una pregunta doble que inclogués les dues respostes possibles a triar, a l’estil de: ‘Vol, vostè, que Catalunya... A) Sigui independent?, B) Continuï formant part de l’Estat espanyol?’. Tan simple com això. Abans ja s’hauran batut i debatut fins a l’extenuació els pros i els contres i després ja es capejaran els efectes de la voluntat expressada, però aquesta, com a tal, ha de ser concreta, nítida i inequívoca, i això vol dir que, per ser-ho la resposta, cal que també ho sigui la pregunta.

No fumis!! Franco organitzava referèndums?

"Franco organitzava referèndums [...] És la modalitat preferida dels dictadors." José Montilla, expresident de la Generalitat de Catalunya. Els matins de TV3 (31.10.2012).

No fumi, Sr. Montilla!! Què diu ara? No em puc creure que a les acaballes de la seva carrera política confongui legalitat amb legitimitat i democràcia amb dictadura. Li haurem d'explicar? Miri, Franco era un dictador que actuava d'acord amb la seva llei, per tant, els referèndums que convocava eren legals, sí, sí, legals, i fins i tot democràtics si s'organitzaven d'acord amb criteris democràtics encara que el règim no ho fos; en canvi, no eren legítims perquè ni ell ni el seu règim no tenien la legitimitat que correspon al poder escollit pel poble. En canvi, el possible referèndum d'autodeterminació que es planteja per a Catalunya podrà ser il·legal, si no s'ajusta a la legislació vigent a l'Estat, però mai antidemocràtic ni il·legítim, ja que la legitimitat de la seva convocatòria estarà avalada per una majoria parlamentària escollida democràticament pel poble de Catalunya. Veu la diferència?

Espanya s'enfonsa en l'atur

L'atur afecta ja a 5.778.100 espanyols i supera per primer cop el llistó del 25% de la població activa segons l'EPA. Un de cada quatre espanyols en edat i condicions de treballar no té feina.

L'atur ha superat una nova barrera psicològica a Espanya, una barrera que, abans de la crisi, o fins i tot quan aquesta ja havia començat, hauria semblat irreal. Estem parlant d'un 25% de la població activa del país que es troba sense feina, percentatge que, en algunes províncies, arriba al 40%! Aquestes són dades terrorífiques, es miri com es miri. Per comparar una mica: només en el moment més àlgid de la crisi derivada del famós Crac del 29, l'any 1933, els Estats Units van assolir una proporció similar d'aturats. Un any abans, Alemanya havia batut el seu propi rècord amb més de 5,5 milions de desocupats, una xifra semblant a l'actual d'Espanya però amb una diferència important: Alemanya aleshores comptava amb 20 milions més d'habitants dels que avui té Espanya i, per tant, el percentatge sobre la població activa era menor. L'any següent d'haver-se assolit aquesta xifra, Hitler i els nazis es feien amb el poder.

Portades de La Vanguardia i El Periódico (27.10.2012)

És obvi que les circumstàncies són diferents i que la situació de crisi social i també política que es va derivar del daltabaix de l'economia a l'Alemanya de principi dels 30 no es pot comparar amb la realitat de l'Espanya d'avui; però això no resta gravetat objectiva a la dada en si: un 25% d'aturats és un desastre en termes econòmics per a un país i és molt mala notícia en termes socials i polítics, per més xarxa social i familiar que hi hagi i per més democràcia i estabilitat institucional que puguem tenir. És una dada que, en cas de perdurar gaire temps, pot abocar el país al col·lapse econòmic i al daltabaix social.

No cal ser economista per entendre que un 25% d'atur planteja una realitat insostenible. Vol dir que, de cada quatre persones en edat i situació de treballar (població activa), una no té feina. Si a això hi afegim que el total de la població activa representa poc més de la meitat de la població total, el càlcul resultant és depriment, ja que ens diu que poc més d'un terç de la població (un de cada tres espanyols) genera ingressos per treball, és a dir, mou l'economia del país. Ja no entro a considerar d'aquest percentatge de població laboralment activa quina proporció correspon a activitats productives des d'un punt de vista econòmic (per entendre'ns un bomber realitza una funció social de gran importància, forma part, com a treballador, de la població activa del país, però no genera riquesa pròpiament dita, més aviat al contrari: la seva funció representa un cost econòmic a la societat). En qualsevol cas, queda clar que un 25% d'aturats és una xifra impossible d'assumir per a qualsevol país, incompatible amb qualsevol perspectiva de recuperació econòmica.

Dit això, cal insistir en allò que és obvi: cal prioritzar la creació de llocs de treball i fomentar l'economia productiva (ambdues coses han d'anar juntes). Això els polítics ho saben bé i no es cansen de repetir-ho, però, paradoxalment, sembla que els costa traduir les paraules en fets, en accions concretes que serveixin per fer minvar la maleïda taxa. Parlar de les mesures que es podrien aplicar per assolir l'objectiu de reduir l'atur dóna per a més d'un article, i és el que faré. De moment, n'esmento cinc, les cinc mesures que considero més importants i urgents:

1) Agilitar i incentivar la creació noves empreses. Només una dada: muntar una empresa a Espanya suposa avui per avui un tràmit lent i farragós, ple de paperassa i entrebancs burocràtics. Això vol dir temps i diners perduts per a qui vol emprendre un negoci. Una realitat ben diferent de la que trobem als Estats Units i a la majoria de països del nostre entorn.

Portada d'El País (27.10.2012)

2) Alleugerir la càrrega impositiva a les empreses, especialment a les petites i mitjanes i als autònoms. L'esforç de moltes empreses —sovint familiars, amb el que això significa per al país— per sortir de la crisi es veu ara mateix hipotecat per una pressió fiscal excessiva que obliga a moltes d'elles a fer veritables malabarismes comptables i de gestió per poder sobreviure. A Espanya sobren impostos i, en aquest sentit, l'increment de l'IVA fins al 21% ha estat un error descomunal que no farà sinó empitjorar encara més la situació de moltes empreses i fer créixer l'economia submergida.

3) Revisar i alleugerir la càrrega normativa. No són només els impostos que ofeguen les empreses. Existeix també una veritable teranyina normativa que dificulta i encareix la creació d'empreses i llasta la competitivitat de les existents. Moltes d'aquestes normes s'haurien de revisar i adequar, en el sentit de fer-les menys estrictes en alguns casos o més ajustades a la realitat en altres. A tall d'exemple: Es podrien considerar moratòries i exempcions temporals de certes normes que no siguin fonamentals a fi de permetre a les empreses reduir costos per aquesta banda.

Portada d'El Mundo (27.10.2012)

4) Flexibilitzar el mercat de treball. Aquesta és una frase tabú al nostre país, on molta gent l'entén com a sinònim de donar facilitats a les empreses per acomiadar treballadors. No hauria de ser així. Les facilitats s'han de donar i han de servir per crear i renovar contractes; ara bé, tampoc hem oblidar que l'acomiadament forma part del joc laboral i de la relació empresa-treballador, i que, de vegades, és un recurs necessari per a la competitivitat de les empreses i, fins i tot, per garantir-ne la supervivència. Reconec que aquest pot ser el punt més complex i controvertit dels cinc, però insisteixo que cal donar més i millors opcions a les empreses per contractar (i acomiadar) segons les seves necessitats.

5) Facilitar la internacionalització del mercat de treball. És un fet que Espanya té ara mateix un excedent de mà d'obra com a conseqüència de la crisi. Quan això passa, una de les vàlvules d'escapament naturals que té un país és l'emigració. De fet, des que va esclatar la crisi molta gent, sobretot joves, han emprès el camí de l'exili voluntari per guanyar-se la vida fora de les nostres fronteres. Des del govern i les institucions es pot aplanar i facilitar aquest camí, a través, per exemple, de convenis amb els potencials països d'acollida dels emigrants (allò mateix que no es va saber fer fa uns anys quan Espanya era un país d'acollida d'immigració...) i també d'ajuts —que no han de ser necessàriament econòmics ni a fons perdut— als mateixos emigrants per poder marxar i establir-se a l'estranger en condicions.

Considero aquestes cinc mesures —o tipus de mesures— especialment importants, no només pel seu valor intrínsec, sinó perquè, a diferència d'altres que també cal considerar, el seu efecte, un cop implementades, es veuria a curt termini. Diguem que l'emergència de la situació, amb aquest 25% d'atur, és tal que cal promoure accions contundents que comencin a donar fruit demà mateix. Malauradament, la realitat és que, en aquests moments, no només no s'estan aplicant, sinó que, en alguns casos, s'està actuant en sentit contrari.