La pregunta proposada per la secretària general d’ERC,
Marta Rovira, per al referèndum d’autodeterminació —‘Vostè creu que Catalunya hauria de ser un estat independent?’— sorprèn per la seva tebiesa. Vilaweb (27.03.2013)
Acostumats a
la retòrica política més aviat vehement i sovint amarada de radicalitat
d’Esquerra Republicana en tot allò referent al fet nacional i al procés
sobiranista, m’ha sorprès l’enunciat de la que, per a la secretària general del
partit, Marta Rovira, seria la pregunta idònia per titular la consulta o
referèndum per la independència: ‘Vostè creu que Catalunya hauria de ser un estat independent?’. Afegeix que la
pregunta, així formulada, és més concreta i clara que la que va suggerir el
president Mas fa uns mesos, en una entrevista a La Vanguardia i que deia: ‘Vostè desitja que Catalunya esdevingui un nou estat de la Unió Europea?’.
La veritat
és que ambdues preguntes em semblen molt convergents
en el sentit de la moderació i la ponderació dels mots, i fins i tot no sabria
dir quina de les dues ho és més. Una i altra pequen de tebiesa i timidesa.
Semblen fetes i calculades tement una resposta negativa o amb por de molestar
algú. Mas parla de desitjos (‘vostè
desitja que...’); Rovira de creences
(‘vostè creu que...’) i, a sobre, utilitza el condicional (‘hauria de ser...’) que fa que la pregunta encara sembli més descafeïnada que la versió convergent.
Mireu, jo puc desitjar o creure moltes coses a la vida, i les tertúlies de cafè i les xarxes d’internet en van plenes, de desitjos, creences i opinions vagues de la gent, però aquí no estem parlant d’acomplir desitjos ni de si a mi em sembla que hauríem de... Estem parlant del nostre futur com a poble i del de les generacions que vindran. Estem parlant de separar-nos d’un Estat amb el qual fa segles que estem vinculats de grat o per força. Estem parlant de crear un estat propi i d’haver-ne d’assumir les conseqüències, que poden ser complicades a curt i mitjà termini. Estem parlant de la decisió política (i personal) més important que prendrem com a ciutadans a les nostres vides. En fi, la pregunta i la decisió que hi està lligada tenen prou transcendència com per no anar amb mitges tintes ni pretendre suavitzar-ne l’enunciat perquè soni agradable a totes les orelles. S’han de dir les coses tal com són i estar disposats a acceptar la resposta que representi la voluntat de la majoria. Voluntat, aquesta és la paraula clau: Què vol el poble? Què volem els catalans? No què desitgem o què creiem. No anem a respondre una enquesta, sinó de dir clar i català què volem.
Mireu, jo puc desitjar o creure moltes coses a la vida, i les tertúlies de cafè i les xarxes d’internet en van plenes, de desitjos, creences i opinions vagues de la gent, però aquí no estem parlant d’acomplir desitjos ni de si a mi em sembla que hauríem de... Estem parlant del nostre futur com a poble i del de les generacions que vindran. Estem parlant de separar-nos d’un Estat amb el qual fa segles que estem vinculats de grat o per força. Estem parlant de crear un estat propi i d’haver-ne d’assumir les conseqüències, que poden ser complicades a curt i mitjà termini. Estem parlant de la decisió política (i personal) més important que prendrem com a ciutadans a les nostres vides. En fi, la pregunta i la decisió que hi està lligada tenen prou transcendència com per no anar amb mitges tintes ni pretendre suavitzar-ne l’enunciat perquè soni agradable a totes les orelles. S’han de dir les coses tal com són i estar disposats a acceptar la resposta que representi la voluntat de la majoria. Voluntat, aquesta és la paraula clau: Què vol el poble? Què volem els catalans? No què desitgem o què creiem. No anem a respondre una enquesta, sinó de dir clar i català què volem.
Admeto que fixar
la pregunta no és fàcil i que la dimensió i les conseqüències de la resposta
final que ha d’emergir de les urnes obliga a filar prim, però, precisament per
això penso que s’ha d’optar per una pregunta simple i categòrica, que no admeti
matisos ni gaires interpretacions: ni en la resposta (sí o no), ni en la
comprensió de l’enunciat. Sense pretendre que sigui aquesta mateixa que dic a
continuació, la cosa hauria d’anar per aquí: ‘Vol, vostè, que Catalunya tingui un estat propi?’, o també: ‘Vol, vostè, que Catalunya sigui
independent?’. Fins i tot no em semblaria malament una pregunta doble que
inclogués les dues respostes possibles a triar, a l’estil de: ‘Vol, vostè, que Catalunya... A) Sigui
independent?, B) Continuï formant part de l’Estat espanyol?’. Tan simple
com això. Abans ja s’hauran batut i debatut fins a l’extenuació els pros i els
contres i després ja es capejaran els efectes de la voluntat expressada,
però aquesta, com a tal, ha de ser concreta, nítida i inequívoca, i això vol
dir que, per ser-ho la resposta, cal que també ho sigui la pregunta.
