L'oportunitat de Felip VI

El proper 19 de juny Espanya viurà un jorn històric amb la proclamació d’un nou monarca que, per primer cop en tres segles, durà el mateix nom que el primer Borbó, Felip V, aquell qui va abolir els furs i les llibertats nacionals dels catalans amb el Decret de Nova Planta (1716). Felip VI tindrà l’oportunitat, però només una, de fer les coses bé amb Catalunya i això passa necessàriament per acceptar i respectar la voluntat dels catalans.

Foto publicada a El País Semanal. Autor: James Rajotte

Que l’abdicació de Joan Carles I no es pot deslligar del problema catalán és innegable per més que s’esforcin a negar-ho la Casa Reial, el Govern i totes les forces vives de l’Estat espanyol. El Rei ha abdicat perquè veu que Catalunya se’n va i que no hi ha manera d’aturar-ho políticament si no són els mateixos catalans que decidim, finalment, no marxar. Tenim la paella pel mànec i això, a aquestes alçades, ho sap fins i tot Rajoy. Insisteixo: l’única manera viable que té l’Estat espanyol d’evitar la independència de Catalunya no és impedint que es faci la consulta el 9 de novembre, sinó guanyant-la o, potser fins i tot, perdent-la per la mínima. I l’única possibilitat que té de guanyar la consulta és entrant a negociar, cosa que fins ara no ha fet, i fent concessions de molt mal pair per a l’opinió pública espanyola. El problema és que el cost polític per al partit o partits que assumissin aquesta responsabilitat seria tan enorme que podria comportar-ne la desintegració. Tot l’odi, el ressentiment i el menyspreu que han sembrat contra Catalunya durant dècades, i sobretot en aquests darrers anys, el Partido Popular, però també el PSOE i d’altres partits espanyols, amb l’ajut inestimable dels mitjans de comunicació afins, només per l’avarícia dels vots, ara juga en contra seva i els impedeix de fer un pas enrere per por de caure al precipici.

Acudit aparegut a El Diario.es (02.06.2014). Autor: Joan J. Guillén

Només algú que ostenti la màxima representació política de l’Estat espanyol, encara que sigui simbòlicament, que estigui per sobre de la dialèctica de partits i que no estigui condicionat, almenys directament, pels vaivens electorals, i també: que no estigui esquitxat per la corrupció ni desgastat per errors del passat, pot tenir una mínima possibilitat de conduir o avalar amb èxit una negociació amb Catalunya que per a Espanya serà dura i dolorosa, però sempre millor que perdre-ho tot. Aquest algú ja no podia ser Joan Carles I: el seu prestigi el va enterrar fa temps a Botswana i amb Noos i, entre els catalans abans i tot, en no haver mogut ni un dit per impedir la vexació de tot un poble perpetrada pels dos grans partits espanyols en relació amb l’Estatut.

Don Felipe tindrà l’oportunitat de fer foc nou amb Catalunya. Encara que, fins ara, el seu discurs hagi estat calcat del del seu pare, seguint la línia oficial de l’Estat espanyol, hem de tenir en compte que, com a príncep d’Astúries, tampoc no tenia autoritat per parlar amb criteri propi i marcar tendència. A partir de la setmana vinent sí que podrà parlar com a cap d’Estat i començar a moure fitxa. I a ningú no hauria de sorprendre si, per reconduir la situació, ha de fer bona la frase de “donde dije digo, digo Diego”, car no farà res que no hagués fet el seu pare, als inicis del seu regnat, quan es va desdir de tot el que havia jurat i perjurat en la seva etapa de successor de Franco quant a fidelitat “a los principios que informan el Movimiento Nacional”, etc.

És d’esperar que la Caverna política, social i mediàtica posi el crit al cel davant aital traïció i carregui contra el monarca. També Joan Carles va haver de fer front a la resistència de l’anomenat Búnker —l’ala dura i immobilista del franquisme— i va prevaldre. És un risc que haurà d’assumir Felip qui, tanmateix, ja hauria de tenir clar que, faci el que faci —a menys que pretengui promoure un autèntic disbarat involutiu—, els Losantos, Pedrojota, Vidal-Quadras, Rosa Díez i companyia el bescantaran sense pietat i, probablement, des del primer minut de regnat. Per tant, no li surt a compte posar-s’hi per poc perquè rebrà igual o potser més.

Portada de La Vanguardia del 21 d'abril de 1990 on es recullen unes interessants
paraules del futur Felip VI sobre el dret a decidir dels catalans. 

Si Felip VI vol evitar la separació total de Catalunya no té més remei que autoritzar —o millor dit: fer que l’Estat autoritzi— la celebració del referèndum d’autodeterminació que reclama la immensa majoria de la societat catalana. Per més que diguin, no hi ha obstacles constitucionals insalvables que el nou rei no pugui moure amb el suport, naturalment, de PP i PSOE. Aquests partits, però, no tindran altra opció que avenir-s’hi i actuar de peons en aquesta partida, si no volen que el nou regnat naufragui només de començar i, amb el remolí, els arrossegui a ells i a tot el sistema. Ben mirat, l’abdicació de Joan Carles I no s’entén si no és que ja està decidit que el seu fill pilotarà una segona transició que ell mateix no podria pilotar, i que comptarà per fer-ho amb el suport bàsic dels dos partits dinàstics, que seran els que faran la feina en nom seu.

Més enllà d’autoritzar el referèndum, Felip haurà de fer concessions importants per guanyar-se la voluntat de la majoria de la societat catalana, concessions que —i aquí és on em referia que serà dolorós per a Espanya— situaran Catalunya en un pla completament diferenciat de la resta de territoris de l’Estat, fins i tot de Navarra o el País Basc. Fa dos anys el pacte fiscal reclamat per CiU hauria pogut reconduir la ja deteriorada relació Catalunya-Espanya. Ara ja no és suficient, ni de bon tros, per aturar el sí majoritari a la independència. No és només una qüestió de diners el que ens allunya d’Espanya i, per tant, caldrà molt més que la gestió dels impostos per fer-nos canviar d’opinió. Si vol que guanyi el no a la independència, la contrapartida haurà de ser molt llaminera.

Amb tot, Felip haurà de tenir molt clar que la seva aposta té un risc inevitable: per més que ofereixi, prometi i es desvisqui per complaure els catalans, ningú no pot garantir que, de les urnes, no en surti la independència... És evident, però, que, si juga bé les seves cartes, té possibilitats de guanyar, que no vol dir altra cosa que Catalunya continuaria vinculada d’alguna manera a l’Estat espanyol, si bé aquesta vinculació pot ser a la pràctica una independència de facto encoberta.