L'oportunitat de Felip VI

El proper 19 de juny Espanya viurà un jorn històric amb la proclamació d’un nou monarca que, per primer cop en tres segles, durà el mateix nom que el primer Borbó, Felip V, aquell qui va abolir els furs i les llibertats nacionals dels catalans amb el Decret de Nova Planta (1716). Felip VI tindrà l’oportunitat, però només una, de fer les coses bé amb Catalunya i això passa necessàriament per acceptar i respectar la voluntat dels catalans.

Foto publicada a El País Semanal. Autor: James Rajotte

Que l’abdicació de Joan Carles I no es pot deslligar del problema catalán és innegable per més que s’esforcin a negar-ho la Casa Reial, el Govern i totes les forces vives de l’Estat espanyol. El Rei ha abdicat perquè veu que Catalunya se’n va i que no hi ha manera d’aturar-ho políticament si no són els mateixos catalans que decidim, finalment, no marxar. Tenim la paella pel mànec i això, a aquestes alçades, ho sap fins i tot Rajoy. Insisteixo: l’única manera viable que té l’Estat espanyol d’evitar la independència de Catalunya no és impedint que es faci la consulta el 9 de novembre, sinó guanyant-la o, potser fins i tot, perdent-la per la mínima. I l’única possibilitat que té de guanyar la consulta és entrant a negociar, cosa que fins ara no ha fet, i fent concessions de molt mal pair per a l’opinió pública espanyola. El problema és que el cost polític per al partit o partits que assumissin aquesta responsabilitat seria tan enorme que podria comportar-ne la desintegració. Tot l’odi, el ressentiment i el menyspreu que han sembrat contra Catalunya durant dècades, i sobretot en aquests darrers anys, el Partido Popular, però també el PSOE i d’altres partits espanyols, amb l’ajut inestimable dels mitjans de comunicació afins, només per l’avarícia dels vots, ara juga en contra seva i els impedeix de fer un pas enrere per por de caure al precipici.

Acudit aparegut a El Diario.es (02.06.2014). Autor: Joan J. Guillén

Només algú que ostenti la màxima representació política de l’Estat espanyol, encara que sigui simbòlicament, que estigui per sobre de la dialèctica de partits i que no estigui condicionat, almenys directament, pels vaivens electorals, i també: que no estigui esquitxat per la corrupció ni desgastat per errors del passat, pot tenir una mínima possibilitat de conduir o avalar amb èxit una negociació amb Catalunya que per a Espanya serà dura i dolorosa, però sempre millor que perdre-ho tot. Aquest algú ja no podia ser Joan Carles I: el seu prestigi el va enterrar fa temps a Botswana i amb Noos i, entre els catalans abans i tot, en no haver mogut ni un dit per impedir la vexació de tot un poble perpetrada pels dos grans partits espanyols en relació amb l’Estatut.

Don Felipe tindrà l’oportunitat de fer foc nou amb Catalunya. Encara que, fins ara, el seu discurs hagi estat calcat del del seu pare, seguint la línia oficial de l’Estat espanyol, hem de tenir en compte que, com a príncep d’Astúries, tampoc no tenia autoritat per parlar amb criteri propi i marcar tendència. A partir de la setmana vinent sí que podrà parlar com a cap d’Estat i començar a moure fitxa. I a ningú no hauria de sorprendre si, per reconduir la situació, ha de fer bona la frase de “donde dije digo, digo Diego”, car no farà res que no hagués fet el seu pare, als inicis del seu regnat, quan es va desdir de tot el que havia jurat i perjurat en la seva etapa de successor de Franco quant a fidelitat “a los principios que informan el Movimiento Nacional”, etc.

És d’esperar que la Caverna política, social i mediàtica posi el crit al cel davant aital traïció i carregui contra el monarca. També Joan Carles va haver de fer front a la resistència de l’anomenat Búnker —l’ala dura i immobilista del franquisme— i va prevaldre. És un risc que haurà d’assumir Felip qui, tanmateix, ja hauria de tenir clar que, faci el que faci —a menys que pretengui promoure un autèntic disbarat involutiu—, els Losantos, Pedrojota, Vidal-Quadras, Rosa Díez i companyia el bescantaran sense pietat i, probablement, des del primer minut de regnat. Per tant, no li surt a compte posar-s’hi per poc perquè rebrà igual o potser més.

Portada de La Vanguardia del 21 d'abril de 1990 on es recullen unes interessants
paraules del futur Felip VI sobre el dret a decidir dels catalans. 

Si Felip VI vol evitar la separació total de Catalunya no té més remei que autoritzar —o millor dit: fer que l’Estat autoritzi— la celebració del referèndum d’autodeterminació que reclama la immensa majoria de la societat catalana. Per més que diguin, no hi ha obstacles constitucionals insalvables que el nou rei no pugui moure amb el suport, naturalment, de PP i PSOE. Aquests partits, però, no tindran altra opció que avenir-s’hi i actuar de peons en aquesta partida, si no volen que el nou regnat naufragui només de començar i, amb el remolí, els arrossegui a ells i a tot el sistema. Ben mirat, l’abdicació de Joan Carles I no s’entén si no és que ja està decidit que el seu fill pilotarà una segona transició que ell mateix no podria pilotar, i que comptarà per fer-ho amb el suport bàsic dels dos partits dinàstics, que seran els que faran la feina en nom seu.

Més enllà d’autoritzar el referèndum, Felip haurà de fer concessions importants per guanyar-se la voluntat de la majoria de la societat catalana, concessions que —i aquí és on em referia que serà dolorós per a Espanya— situaran Catalunya en un pla completament diferenciat de la resta de territoris de l’Estat, fins i tot de Navarra o el País Basc. Fa dos anys el pacte fiscal reclamat per CiU hauria pogut reconduir la ja deteriorada relació Catalunya-Espanya. Ara ja no és suficient, ni de bon tros, per aturar el sí majoritari a la independència. No és només una qüestió de diners el que ens allunya d’Espanya i, per tant, caldrà molt més que la gestió dels impostos per fer-nos canviar d’opinió. Si vol que guanyi el no a la independència, la contrapartida haurà de ser molt llaminera.

Amb tot, Felip haurà de tenir molt clar que la seva aposta té un risc inevitable: per més que ofereixi, prometi i es desvisqui per complaure els catalans, ningú no pot garantir que, de les urnes, no en surti la independència... És evident, però, que, si juga bé les seves cartes, té possibilitats de guanyar, que no vol dir altra cosa que Catalunya continuaria vinculada d’alguna manera a l’Estat espanyol, si bé aquesta vinculació pot ser a la pràctica una independència de facto encoberta.

L'última verdulera...

No és la primera vegada que Pilar Rahola perd els papers en públic: el seu caràcter irascible, el seu afany de protagonisme i la seva incontinència verbal li juguen sovint males passades, però l’altre dia, a 8TV, els va perdre del tot i, amb els papers, va perdre també l’ocasió de reivindicar com calia l’escola catalana i la immersió lingüística. Va ser un acte de verduleria injustificable que a més d'un ens va fer sortir els colors.

L’altre dia, sense voler comprar ni enciam ni tomates, em vaig trobar amb una verdulera. Ni tan sols era al mercat, ni tan sols vaig haver de sortir de casa. Me la vaig trobar plantificada al Facebook, en una notícia de Nació Digital. No m’estic referint a una verdulera de les d’abans, aquelles donasses robustes, fermes, de pitram prominent, galtes vermelles i braços molsuts, de veu potent i enèrgica, sovint rovellada per incomptables cops d’aire mal curats, les quals recordo amb nostàlgia infantil: aquella cridòria impenitent, aquella gestualitat cofoia feta per captar l’atenció dels passejants o per disputar amb la veïna aquell client indecís... No, no parlo d’aquestes verduleres que ja formen part de la nostra memòria col·lectiva, d’un ofici i una tradició pràcticament extingits. La verdulera de qui parlo no té parada al mercat sinó als platós de televisió i als programes de ràdio, no duu davantal sinó fulard de seda i ven una imatge de dona moderna, alliberada i cultivada que tant sap de naps com de cols i de tot n’és experta. Em refereixo a la periodista i tertuliana barcelonina Pilar Rahola.

La periodista, escriptora, politòloga i verdulera

televisiva Pilar Rahola / Foto: lainformación.com

M’he permès la llicència d’evocar les entranyables verduleres d’antany perquè aquesta va ser la imatge que em va venir al cap mentre contemplava estupefacte el numeret a l’espanyola de la també escriptora i conferenciant. Suposo que la meva expressió de sorpresa devia assemblar-se a la de Nacho Martín, el contertulià que va encendre els ànims de la impetuosa verdulera i que va aconseguir una victòria tan fàcil com immerescuda, servida en safata per qui va abandonar el plató deixant escampats coves i cistells.

L’incident no hauria tingut més importància que l’anècdota —almenys per a mi— si no fos pel tema que s’estava tractant al plató: la llengua i la immersió lingüística i, concretament, la tempesta desfermada pel diputat de C’s Carlos Carrizosa, qui acabava de relacionar el lema “Una escola, una llengua, un país” de la plataforma Somescola.cat amb el franquisme. Un tema tan important i delicat com aquest mereixia un debat seriós i no pas ser rebaixat a la categoria d’un Sálvame. I no val a dir que el debat era inassumible, com alguns (pocs) argüeixen per intentar justificar el comportament de Rahola. El punt de vista de Nacho Martín, si bé amagava trampa, censurant la forma però no el fons de les paraules de Carrizosa, no era en si mateix cap falta de respecte ni cap obscenitat que no es pogués debatre i, sobretot, rebatre amb arguments, ni molt menys era motiu per agafar el cistell i tocar el dos. Al contrari, la gran majoria que estem d’acord que aquesta mena de comparances són fal·laces i insidioses, hauríem esperat de Rahola o de qui fos una rèplica contundent però a la vegada serena i basada en raons. I si el fet l’indignava tant, no calia que es compliqués la vida: n’hi havia prou amb quatre paraules ben dites, com va fer el diputat Oriol Amorós (ERC) al Parlament replicant Carrizosa. Però no. Per comptes de transmetre una imatge de fermesa i dignitat, com havia fet Amorós, Rahola va exhibir la faç d’un catalanisme intolerant, crispat, tancat al diàleg i mancat d’arguments. Justament el que el catalanisme no és, no ha estat i no ha de ser. Esperem que d'astracanades com aquesta n'hi hagi poques en el futur en nom del catalanisme i de la llengua catalana. I pel que fa a Pilar Rahola, em permeto suggerir-li que la figura de les antigues verduleres li serveixi d'inspiració per a una de les seves novel·les, millor que no pas per erigir-se ella mateixa en una d'elles, en la darrera d'elles.

No fumis!! La vicepresidenta Sáenz de Santamaría dóna lliçons de democràcia

"La democracia es fundamentalmente el respeto a las leyes." Soraya Saénz de Santamaría, vicepresidenta del Govern espanyol, en resposta al portaveu del Govern català, Francesc Homs. ElSingular.cat (07.02.2014)

No fumi, senyora!! La democràcia és això?: respectar les lleis? I prou? N'està segura? No li negaré que sona bé, però hi ha alguna cosa que no em lliga... Si m'aturo a pensar-hi, no ho veig gens clar. Anem a veure: Si el que diu és cert, aleshores, el cas contrari —és a dir, el no respecte a les lleis— hauria de servir per definir una dictadura. I, ves per on, resulta que les dictadures acostumen a ser molt escrupoloses en això de respectar les lleis, les seves, és clar. Sense anar gaire enllà, el règim franquista, que vostè coneix bé, se'n va fer un tip de legislar i no va escatimar esforços a l'hora de fer respectar el seu ordenament jurídic. I, en canvi, fins i tot la gent del PP reconeix que no era democràtic. L'Apartheid a Sud-àfrica o la discriminació dels jueus a l'Alemanya de Hitler abans de l'Holocaust, també es van basar en lleis i en constitucions vigents; per tant, segons el seu argument, tot demòcrata que fos digne hauria fet bé col·laborant-hi... Què vol que li digui? No em convenç. Em sembla que la democràcia és molt, però molt més que respectar les lleis i que, segons quines lleis, el que és democràtic és no respectar-les.

Avortem la polèmica entorn de la llengua, agafant el toro per les banyes!

Una nova disposició del TSJC obliga la Generalitat a garantir un 25 per cent de classes en castellà a aquells alumnes que ho demanin. És una nova canonada de l’Estat espanyol a la política d’immersió lingüística catalana, un nou atac a la llengua que alimenta una polèmica inexistent entre catalanoparlants i castellanoparlants però que alguns utilitzen per fomentar la divisió dins la societat amb el propòsit últim de debilitar el procés sobiranista. 

Adhesiu de la campanya de l'Ara per defensar la immersió
lingüística en català. / Foto: Ara

El passat 31 de gener el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va disposar que la Generalitat havia de garantir obligatòriament l’ús del castellà com a llengua vehicular en el 25 per cent de les classes a tots aquells alumnes que ho demanin. Aquesta resolució executa l’acte del mateix tribunal del 10 d’abril de 2013 que fixava que tota l’aula quedaria afectada si un sol alumne demanava de fer més hores en castellà. La Generalitat ja ha avançat que presentarà recurs de reposició, el qual que no té possibilitats de prosperar i l’únic que farà és mantenir encesa per més temps la polèmica, una polèmica entorn d’un suposat conflicte lingüístic que no existeix i que, ara mateix, és aprofitada per aquells que no volen que es faci la consulta independentista per atacar el sobiranisme acusant-lo d’intolerant i discriminatori respecte del castellà i dels drets dels castellanoparlants. No hem de perdre de vista, doncs, que es tracta d’una polèmica artificial creada no per garantir el dret dels alumnes a aprendre el castellà (perquè ja l’aprenen) o perquè existeixi una demanda social en aquest sentit (estem parlant de percentatges irrisoris de pares que demanen l’escolarització en castellà), sinó per intentar, en el pitjor dels casos, provocar un conflicte social que afecti la convivència de tal manera que esdevingui impossible continuar amb el procés sobiranista, o, com a mínim, per mirar de sensibilitzar la població castellanoparlant de Catalunya perquè, arribat el moment, voti en contra de la secessió o dels partits que la promouen. Aquesta és la qüestió que hem de valorar.

Alguns potser pensareu que exagero i que, bo i acceptant que aquesta sigui la intenció, no té cap possibilitat de prosperar perquè la societat catalana és prou forta i cohesionada com per no caure en el parany. Potser sí, però jo insisteixo que és una amenaça real en la qual l’espanyolisme està apostant fort perquè constitueix una de les poques cartes que pot jugar amb possibilitats d’èxit per impedir que el procés avanci. Són conscients que, des de fora, no podran aturar la independència si aquesta és la voluntat majoritària del poble català. Només ho poden fer des de dins trencant la convivència i creant un clima de conflicte social que desestabilitzi el país. És l’escenari temut al qual es referia l’expresident José María Aznar quan va advertir fa mesos que, abans no es trenqui Espanya, primer es trencarà Catalunya.

Alicia Sánchez Camacho, la presidenta del PPC, formació
que atia la polèmica a Catalunya entorn de la llengua per
crear fractura entre els catalans. / Foto: David Airob.

Val a dir que l’actuació incongruent de la Justícia espanyola en tot aquest afer, inclosa l’esmentada disposició del 31 de gener, sembla feta a propòsit per alimentar el foc de la polèmica per comptes d’apagar-lo. Trobo especialment lamentable que es vulgui carregar sobre els alumnes o els pares la responsabilitat de decidir si tota una aula ha de fer més hores lectives en castellà. On s’és vist això? I què passa si a continuació un altre pare demana que treguin el seu fill d’aquella aula perquè no vol que se l’obligui a fer més hores de castellà adduint que a la classe del costat en fan menys? On queden els principis d’igualtat i d’integració que constitueixen la base de l'actual model d'immersió?

Tot això ens ha de fer reaccionar, però no en un sentit passional i de rebuig visceral, sinó en un sentit racional i positiu amb un objectiu clar: acabar d’una vegada amb aquesta polèmica i tallar les ales a aquells que, com la presidenta del PP de Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, o el de Ciutadans, Albert Rivera, se'n volen aprofitar per fer demagògia. No en traurem res d’esquinçar-nos les vestidures i clamar pel model d’immersió lingüística quan el més important no és el model en si, sinó l’objectiu de fer del català una llengua socialment normalitzada i d’ús preferent a l’escola. I això no és pas incompatible amb què el castellà sigui també llengua vehicular.

Lluny del que, a cop calent, pot semblar una imposició intolerable, un 25 per cent d’hores lectives en castellà vol dir que es garanteix un 75 per cent d’hores en català. És una discriminació positiva raonable a favor del català com a llengua pròpia del país que, tanmateix, reconeix també la importància social, cultural i històrica del castellà com a llengua adoptiva. Sempre he pensat, d’ençà que va sorgir la polèmica ja fa uns quants anys, que, si aquest debat es plantegés en el si d’una Catalunya independent, no hi hauria, ni de bon tros, la controvèrsia que hi ha ara i, segurament, s’acceptaria amb naturalitat i sense escarafalls d’atorgar al castellà un estatus de llengua vehicular a l’escola.

En conseqüència, proposo agafar el toro espanyol per les banyes i incorporar per acord del Parlament —que no per imposició judicial— el castellà com a llengua vehicular en la proporció indicada en tots els centres educatius del Principat i, per tant, per a tots els alumnes sense distinció. Res de qui ho demani: tots per igual, com ha estat fins ara. És més important garantir la no-separació dels alumnes per llengua —i, per tant, la igualtat i la integració— que mantenir l’actual model d’immersió del cent per cent.

El ministre José Ignacio Wert, qui va declarar la seva intenció
d'espanyolitzar els nens catalans. / Foto: La Moncloa - Flickr

Sóc conscient que, a molts, d’entrada, us sorprendrà el que dic i ho desaprovareu. Des del sentiment, abrandat pels continuats atacs de l’espanyolisme ranci i cavernari, a mi també em costa d'assumir-ho sens més. Però, fent una reflexió desapassionada, m’adono que és la millor solució per diferents raons, totes de pes:

1. No es lesiona ni es treu importància preferent a la llengua catalana a les aules: continua sent la llengua vehicular principal i amb diferència (com ha de ser).
   
   
2. S’evita la segregació a les escoles per raons lingüístiques que es deriva de la decisió judicial, germen de discriminació i de conflictes potencials.
   
   
3. Es dóna un reconeixement explícit i raonable a la llengua castellana, la qual, sense ser llengua pròpia (autòctona) de Catalunya, ho és de molts catalans i amb una presència secular a la nostra terra.
   
   
4. S’acaba amb una polèmica creada artificialment per aquells que, en el fons, no volen sinó una Catalunya espanyola i espanyolitzada en el si d’una Espanya que només parli castellà, i que estan disposats, si cal, a trencar la convivència i la pau social per aconseguir-ho.
   
   
5. Fem callar aquelles veus malintencionades que ens acusen de sectaris, d’imposar un nacionalisme excloent i de perseguir el castellà. Demostrem una vegada més i d’una manera rotunda quin és el tarannà genuïnament català: dialogant, integrador, conciliador i convivencial.

Aquest canvi de paradigma, però, té encara una altra virtut afegida no menys important: poder aprofitar políticament el fet per convèncer els nostres conciutadans de parla castellana que poden veure amb recel o inquietud l’horitzó d’una Catalunya independent, que el castellà mai no ha estat ni serà una llengua discriminada en aquest país, i que, per tant, poden estar tranquils i considerar totes les altres raons que, com a catalans, els mouen a desitjar la independència. D'aquesta manera, evitem desgastar-nos en un enfrontament estèril amb les instàncies judicials espanyoles que no ens porta enlloc i bolquem tota aquesta energia a enfortir el procés sobiranista eixamplant encara més la base social de l’independentisme amb la divisa ben assumida que la independència de Catalunya es farà en català i en castellà.