No fumis!! Duran i Lleida defensa Rajoy d'Aznar?

"Rajoy tiene legitimidad y no se merece las palabras de Aznar." Josep A. Duran i Lleida, secretari general de CiU i portaveu del grup parlamentari de CiU al Congrés dels Diputats. La Vanguardia.com (22.05.2013)

No fumi, Sr. Duran!! Què em diu ara? Li han sabut greu de debò les declaracions de l’expresident José María Aznar on criticava la gestió del seu successor a dit i actual president del Govern espanyol? Que potser no té bons escuders al seu govern i partit el Sr. Rajoy per defensar-lo com perquè vostè hagi de trencar una llança al seu favor? No és que m’importi, però em sorprèn venint d’un enamorat-de-Catalunya com vostè, tenint en compte que, a diari, als catalans, començant pel president Mas, ens plouen les patacades de tots cantons i moltes provenen del Partit Popular, sense que el Sr. Rajoy mogui un dit, si no és per prémer el gallet... No seria més lògic i assenyat que deixés que ells, el PP, s'espavilessin amb les seves trifulgues intestines i vostè mirés més pels de casa? De vegades, Sr. Duran, permeti'm que li digui, per comptes de semblar l'home de CiU a Madrid, sembla l'home de Madrid a CiU...

A propòsit de la DUI...

En els darrers temps, enmig de l’efervescència creixent del procés sobiranista, s’ha obert pas la idea que sigui el Parlament de Catalunya qui proclami la independència sense esperar a celebrar el referèndum d’autodeterminació. Parlo de la DUI, la Declaració Unilateral d’Independència, propugnada pels sectors més radicals de l’independentisme.

Aquests sectors consideren —i no dic que s’equivoquin— que l’Estat espanyol mai no s’avindrà a autoritzar una consulta plebiscitària sobre la independència a Catalunya. En conseqüència, tots els esforços invertits en aconseguir encaixar la consulta dins el marc de la legalitat espanyola s’han de considerar estèrils i una pèrdua de temps. Argüeixen també que, mentrestant, Catalunya es troba en una situació econòmica i financera insostenible que no permet allargar el procés actual i que l’única esperança de salvació rau en assolir la independència al més aviat possible. La DUI és, per tant, la solució. S’hi hauria d’afegir, encara, un factor emocional: el desig d’alguns de separar-se d’Espanya donant un bon cop de porta, d’aquells que et quedes amb el pany a la mà i es clivella la fusta... És humanament comprensible, però malament si la política d’un país que vol ser Estat es deixa portar per sentiments d’aquesta índole.

Són arguments i són respectables, però, per a mi, no són acceptables des del punt de vista del pragmatisme, del sentit d’Estat (si volem ser Estat, hem d’actuar com si ja ho fóssim) i de la intel·ligència política. Vull dir amb això que la DUI s’ha de descartar? No. La DUI és una eina política i és una opció que s’ha de tenir present i s’ha de treballar per si, arribat el moment, cal fer-la servir. Però és evident que aquest moment no ha arribat encara i pot ser que no arribi mai, ja que abans s’haurà assolit la independència o el que determini la voluntat del poble català per la via preferent del referèndum i de la negociació amb Espanya. La DUI, per tant, només tindria sentit en el moment en què aquesta via quedés definitivament estroncada per la intransigència manifesta i comprovada de l’Estat espanyol. La DUI és l’alternativa per quan no hi hagi cap més alternativa. 

Quins inconvenients planteja la DUI? D’antuvi, un de gros d’ordre jurídic, a partir del qual se n’obren també d’ordre polític, i podríem parlar també d’inconvenients d’ordre estratègic per tal com els anteriors minen seriosament el camí cap a la independència.

D’ordre jurídic (legitimitat): Una DUI anticipada planteja un problema de legitimitat a l’òrgan que l’ha de fer efectiva, el Parlament de Catalunya. Ja no dic de legalitat, que també, atès que un legislatiu autonòmic no pot proclamar la independència del seu territori, però això no fóra inconvenient ja que s’entén que, en el moment de proclamar la independència, el Parlament ho faria considerant que la seva legitimitat com a representació del poble de Catalunya està per damunt de la seva obligació d’observar la legalitat espanyola. Però, tanmateix, el Parlament actual no ha estat escollit amb aquesta finalitat. No té aquest mandat del poble de Catalunya, que és el veritable subjecte de sobirania. Proclamar la DUI suposaria, doncs, fer un ús indegut de la legitimitat atorgada pels ciutadans i, per tant, no seria un acte legítim. Això ens porta a la següent conclusió: la DUI mai no pot ser una alternativa al mateix nivell que el referèndum, atès que la voluntat del poble està per damunt de la del Parlament. En aquest sentit, hem de considerar que el dret a decidir del poble de Catalunya, com a nació, és absolut i no pot ser alienat ni reemplaçat pel criteri de cap òrgan polític, ni espanyol ni català. I això ens porta al que deia al principi: només quan fos palesa i manifesta la impossibilitat de dur a terme el referèndum per l’oposició i el bloqueig, físic fins i tot, de l'Estat espanyol, els diputats del Parlament de Catalunya estarien legitimats per erigir-se en intèrprets de la voluntat segrestada del poble i proclamar la independència.

Convocatòria de SI a favor de la DUI (maig de 2013)

D’ordre polític: La DUI també planteja importants problemes de caire polític. En primer lloc perquè implica interpretar la voluntat del poble català i aquesta no és ara mateix tan clara com alguns pretenen. L’independentisme és una opció a l’alça, però encara li’n falta un tros per arribar a representar el voler de la majoria de catalans. Així ho reflecteixen tant les enquestes (excepte la del CEO) com, sobretot, els resultats de les darreres eleccions (novembre de 2012) on, precisament, la formació política que més advoca per la independència directa i sense escales, Solidaritat per la Independència (SI), va ser escombrada del Parlament. Un apunt: no hem de confondre, com fa el PP, catalanisme, que sí que és àmpliament majoritari, amb independentisme, que n’és una part. D’altra banda, es un fet que, a dia d’avui, hi ha una franja significativa de la ciutadania que encara no ho té clar això de la independència. Molts catalans tenen forts vincles de sentiment i familiars amb Espanya i, d’aquests, n’hi ha que pateixen per la seva situació en la futura Catalunya independent on temen ser ciutadans de segona. I, finalment, no hem d’oblidar que, entre un 20 i un 30 per cent dels catalans, són obertament contraris a la separació d'Espanya. Considerant que la DUI només tindria sentit i podria reeixir en un context d’ampli suport popular i d’un consens polític gairebé unànime, fer-ho en l’actual circumstància seria absurd i contraproduent.

Per si no n’hi hagués prou, una DUI a destemps també se'ns giraria en contra de portes enfora: ¿Es pot creure algú que Espanya no ha previst, a aquestes alçades, aquest escenari i no n’ha assajat la resposta més adequada als seus interessos? Alguns potser esperen que la DUI provocarà una reacció violenta per part de l’Estat i això precipitarà la independència per efecte de la solidaritat i simpatia de la comunitat internacional amb la causa dels catalans. Erren de mig a mig. Dubto que la resposta de l’Estat anés per aquí arribat el moment. Espanya sap que una DUI sense reconeixement internacional és paper moll, de la mateixa manera que els catalans hem de saber que, sense reconeixement internacional, no anem enlloc. Per això la resposta de l’Estat davant la Declaració del Parlament seria bàsicament jurídica i molt mesurada en la força si aquesta s’arribés a fer servir. Ras i curt, la DUI seria invariablement declarada nul·la de dret i l’autogovern de Catalunya suspès en virtut de l’article 155 de la Constitució. Espanya ja s’hauria assegurat la no ingerència, si no el suport explícit, de la comunitat internacional. No oblidem que Espanya és un país de llarga tradició diplomàtica (és curiós que l’habilitat i la finezza per negociar de portes enfora no la tingui de portes endintre...) que manté relacions fluides amb gairebé la totalitat d'Estats del món. Per tant, partim d'un marc extern desfavorable que hem de capgirar. Com? Atraient la simpatia i la solidaritat dels ciutadans dels diferents països, sobretot d’Europa, per tal que pressionin els respectius governs. I això només és possible en dos casos: 1) Que l’Estat espanyol respongués a la DUI amb violència desmesurada, cosa més que improbable atès que Espanya no és Síria ni Rajoy Bashar al-Assad... (per sort). 2) Que la comunitat internacional (governs i ciutadans) siguin coneixedors dels esforços dels catalans per exercir el dret a decidir i comprovin que aquest dret ens és negat sistemàticament. Això ens remet altre cop a la necessitat d’avançar pel camí del referèndum i de la negociació com a única via fiable cap a la independència.

CONCLUSIÓ: Per tot plegat, cal tocar de peus a terra i actuar amb seny. No és ara temps de DUI ni de focs d’encenalls. El que cal és unitat d’esperit i d’acció envers l’objectiu àmpliament compartit de l’autodeterminació. Però això no és tot: Cal fer encara molta pedagogia abans del referèndum. Fa falta sumar molts més catalans al carro del sobiranisme si volem que guanyi el sí. Hem de convèncer aquells catalans que ara es troben a la franja d’indecisos o que encara creuen, com passa amb el PSC, que l’entesa amb Espanya és factible. I s’ha de conjurar també la por de molts castellanoparlants que temen que una Catalunya independent els farà estranys a la seva pròpia terra. Per això és tan important la labor que duu a terme l'ANC, però que és competència de tots els ciutadans que volem la independència. Tot això requereix mà esquerra, diàleg (que vol dir parlar i escoltar) i temps. Sí, temps. I si no en tenim (com afirmen alguns ‘tremendistes’), l’haurem de buscar sota les pedres.

¿Cataluña nunca fue estado?

Negar la existencia del otro como forma máxima de desprecio. Así se comporta el nacionalismo español, al menos una parte nada minoritaria del mismo, tratando por todos los medios de deslegitimar el derecho de los catalanes a decidir libremente su futuro. En respuesta a ello, sólo cabe insistir en los hechos: Cataluña sí fue estado y, por supuesto, nación.

Uno de los dardos dialécticos más recurrentes del españolismo a la hora de cuestionar el derecho de los catalanes a tener un estado propio es negar la existencia histórica del mismo: "Cataluña nunca fue estado, ni por ende nación; ergo si no lo fue en el pasado, no hay motivo para que lo sea en el presente." Es, sin duda, la más sesuda elucubración del corro de intelectuales y voceros mediáticos del españolismo rancio y uno de los argumentos predilectos al que se aferran muchos españoles de a pie (blogueros, comentaristas y algún que otro troll cibernáutico) para defender su postura contraria a cualquier tipo de acuerdo político sobre el tema. A modo de ejemplo remito a este artículo publicado el 4/05/2013 en la web www.cuencanews.es, con el título ‘Lauto imperio en ciernes’. Es tan sólo uno entre miles.

Fachada del Palau de la Generalitat, sede del Gobierno de Cataluña. / Foto: Bracketing Life - Flickr

En él el autor se ceba con la referencia “al imperio catalán de la Edad Media” hecha por el presidente Artur Mas, en lo que con desdén denomina “su periplo europeo”. Le viene de perlas al citado autor para reafirmarse en el dogma de que Cataluña nunca fue reino (estado) independiente —y si no fue estado, menos iba a ser imperio—, y lo justifica, como hacen todos, en el hecho de que Cataluña formaba parte en aquel entonces de la Corona de Aragón y a ésta correspondía, por tanto, la condición de estado y de imperio si cabe. El argumento parece sólido, pero lo es sólo en apariencia: en el fondo es una burda manipulación de la verdad histórica, un sofisma con trampa muy propio de las mentes pensantes de la llamada Caverna, tan avezadas a cocinar verdades con mentiras sazonándolas con anacronismos e interpretaciones sesgadas.

Vamos a desfacer el entuerto: Cataluña ya era estado, en el sentido medieval del concepto, antes de vincularse al estado (reino) aragonés y conformar con éste la Corona de Aragón, que no fue propiamente un estado, sino una confederación de estados que mantuvieron su independencia recíproca bajo un mismo monarca. Por tanto, Cataluña continuó siendo estado después de vincularse (que no unirse) a Aragón, en el siglo XII, situación que no cambió substancialmente cuando la Corona de Aragón se vinculó a la de Castilla en una nueva confederación a partir del matrimonio de los Reyes Católicos (siglo XV), realidad que se mantuvo, de iure, hasta el fatídico 1714, o para ser más exactos hasta el Decreto de Nueva Planta, de 1716.

Portada de las Constituciones (fueros) de

Cataluña en tiempos de Felipe V, quien las

aboliría al término de la Guerra de Sucesión.

Esto —la agregación y superposición de estados— que puede parecer extraño en la actualidad, no lo era en absoluto en aquellos tiempos. El concepto de estado en el sentido moderno no existía aún. Las soberanías todavía iban primordialmente ligadas a las personas de los reyes, pero está claro que, en un sentido medieval, Cataluña fue independiente y tuvo sus propias estructuras estatales. Se podría decir incluso que fue más estado que la propia Castilla, ya que mientras allí imperaba aquello de “do hay reyes no mandan leyes”, en Cataluña los condes primero y más tarde los reyes tuvieron que negociar con los otros estamentos del país y de ahí surgieron instituciones de gobierno y leyes propias (fueros), elementos intrínsecos de todo estado, antiguo o moderno.

Hay que decir que la negación del hecho que Cataluña fue estado, al igual que Aragón o Castilla, por parte del nacionalismo español no obedece sólo a un propósito (en algunos casos evidente) de falsear la historia, sino que es algo más profundo y complejo. Es una cuestión, pienso yo, de mentalidad y concepto de lo que es estado y de cómo se construye territorial y jurídicamente. Resumiendo, podemos decir que tanto Cataluña (con Aragón) como Castilla, y España después, fueron estados conquistadores que se engrandecieron con la conquista y anexión de otros territorios, pero con una diferencia de método que posiblemente nos remita al ADN cultural de ambas naciones y que explica el porqué de la mutua incomprensión y recelo a lo largo de los siglos. Mientras Castilla apostaba por un imperialismo asimilador o uniformizador consistente en que los nuevos territorios pasaban a ser parte indivisible del reino castellano, Cataluña y Aragón apostaron por un imperialismo de agregación o yuxtaposición, es decir: los territorios incorporados mantenían su propia identidad y autonomía, y no pasaban a ser simples provincias del estado conquistador. Ello explica, por ejemplo, que Valencia y Mallorca (Baleares), anexionadas a la Corona de Aragón en el siglo XIII hayan mantenido su identidad propia y diferenciada (en nombre de la cual algunos se permiten ahora maldecir todo lo catalán), mientras que, por el contrario, Granada, anexionada siglos después por Castilla, haya perdido su personalidad jurídica y conciencia de país, como ocurrió con toda tierra conquistada por las armas de Castilla. Incluso León, que fue reino antes que Castilla fue disuelto políticamente y fundido con ésta en un único estado. Cabe preguntarse si los leoneses de antaño no hubieran preferido que la relación con Castilla fuera de mutuo respeto y equidad como lo fue la de Aragón con Cataluña, pero eso ya es harina de otro costal...

Mapa político de España del siglo XIX donde se distingue claramente entre la "España Uniforme" (surgida de la Corona de Castilla) y la
"España Incorporada o Asimilada", que corresponde a los estados que habían formado parte de la Corona de Aragón. / Fondo: Biblioteca Nacional.

Debido a esa diferencia de mentalidad y concepto, las Coronas de Castilla y Aragón (con Cataluña como principal exponente) estaban condenadas a no entenderse y a chocar en su relación dentro de la entitad política común: España. El hecho de que la Corona de Aragón y sus diferentes territorios mantuvieran su independencia aun estando bajo el mismo cetro que Castilla era algo que para la mentalidad castellana no cuadraba. Consecuencia: Ya desde Carlos I, sucesor de los Reyes Católicos, hasta Felipe V la relación entre ambas Coronas fue un tira y afloja casi constante entre una Castilla cada vez más española y españolizante, ansiosa por asimilar a su vecino catalano-aragonés, y una Corona de Aragón celosa de sus fueros y soberanía, para nada dispuesta a amoldarse a la horma de Castilla. Este forcejeo terminó trágicamente con la Guerra de Sucesión (1700-1714) y la victoria e imposición del modelo castellano a los territorios díscolos de la Corona de Aragón. Y ahí sí dejó de existir Cataluña como estado, pero no la nación que subyacía bajo él y que, con el tiempo, volvería a resurgir y a reivindicar los derechos que le son propios, entre ellos el de tener estado propio.

Res de creure: volem ser independents, sí o no?

La pregunta proposada per la secretària general d’ERC, Marta Rovira, per al referèndum d’autodeterminació —‘Vostè creu que Catalunya hauria de ser un estat independent?’— sorprèn per la seva tebiesa. Vilaweb (27.03.2013)

Acostumats a la retòrica política més aviat vehement i sovint amarada de radicalitat d’Esquerra Republicana en tot allò referent al fet nacional i al procés sobiranista, m’ha sorprès l’enunciat de la que, per a la secretària general del partit, Marta Rovira, seria la pregunta idònia per titular la consulta o referèndum per la independència: ‘Vostè creu que Catalunya hauria de ser un estat independent?’. Afegeix que la pregunta, així formulada, és més concreta i clara que la que va suggerir el president Mas fa uns mesos, en una entrevista a La Vanguardia i que deia: ‘Vostè desitja que Catalunya esdevingui un nou estat de la Unió Europea?’.

La veritat és que ambdues preguntes em semblen molt convergents en el sentit de la moderació i la ponderació dels mots, i fins i tot no sabria dir quina de les dues ho és més. Una i altra pequen de tebiesa i timidesa. Semblen fetes i calculades tement una resposta negativa o amb por de molestar algú. Mas parla de desitjos (‘vostè desitja que...’); Rovira de creences (‘vostè creu que...’) i, a sobre, utilitza el condicional (‘hauria de ser...’) que fa que la pregunta encara sembli més descafeïnada que la versió convergent.

Mireu, jo puc desitjar o creure moltes coses a la vida, i les tertúlies de cafè i les xarxes d’internet en van plenes, de desitjos, creences i opinions vagues de la gent, però aquí no estem parlant d’acomplir desitjos ni de si a mi em sembla que hauríem de... Estem parlant del nostre futur com a poble i del de les generacions que vindran. Estem parlant de separar-nos d’un Estat amb el qual fa segles que estem vinculats de grat o per força. Estem parlant de crear un estat propi i d’haver-ne d’assumir les conseqüències, que poden ser complicades a curt i mitjà termini. Estem parlant de la decisió política (i personal) més important que prendrem com a ciutadans a les nostres vides. En fi, la pregunta i la decisió que hi està lligada tenen prou transcendència com per no anar amb mitges tintes ni pretendre suavitzar-ne l’enunciat perquè soni agradable a totes les orelles. S’han de dir les coses tal com són i estar disposats a acceptar la resposta que representi la voluntat de la majoria. Voluntat, aquesta és la paraula clau: Què vol el poble? Què volem els catalans? No què desitgem o què creiem. No anem a respondre una enquesta, sinó de dir clar i català què volem.

Admeto que fixar la pregunta no és fàcil i que la dimensió i les conseqüències de la resposta final que ha d’emergir de les urnes obliga a filar prim, però, precisament per això penso que s’ha d’optar per una pregunta simple i categòrica, que no admeti matisos ni gaires interpretacions: ni en la resposta (sí o no), ni en la comprensió de l’enunciat. Sense pretendre que sigui aquesta mateixa que dic a continuació, la cosa hauria d’anar per aquí: ‘Vol, vostè, que Catalunya tingui un estat propi?’, o també: ‘Vol, vostè, que Catalunya sigui independent?’. Fins i tot no em semblaria malament una pregunta doble que inclogués les dues respostes possibles a triar, a l’estil de: ‘Vol, vostè, que Catalunya... A) Sigui independent?, B) Continuï formant part de l’Estat espanyol?’. Tan simple com això. Abans ja s’hauran batut i debatut fins a l’extenuació els pros i els contres i després ja es capejaran els efectes de la voluntat expressada, però aquesta, com a tal, ha de ser concreta, nítida i inequívoca, i això vol dir que, per ser-ho la resposta, cal que també ho sigui la pregunta.