L'atur afecta ja a
5.778.100 espanyols i supera per primer cop el llistó del 25% de la població
activa segons l'EPA. Un de cada quatre espanyols en edat i condicions de
treballar no té feina.
L'atur ha superat una nova barrera
psicològica a Espanya, una barrera que, abans de la crisi, o fins i tot quan
aquesta ja havia començat, hauria semblat irreal. Estem parlant d'un 25% de la
població activa del país que es troba sense feina, percentatge que, en algunes
províncies, arriba al 40%! Aquestes són dades terrorífiques, es miri com es
miri. Per comparar una mica: només en el moment més àlgid de la crisi derivada
del famós Crac del 29, l'any 1933, els Estats Units van assolir una proporció
similar d'aturats. Un any abans, Alemanya havia batut el seu propi rècord amb
més de 5,5 milions de desocupats, una xifra semblant a l'actual d'Espanya però
amb una diferència important: Alemanya aleshores comptava amb 20 milions més
d'habitants dels que avui té Espanya i, per tant, el percentatge sobre la
població activa era menor. L'any següent d'haver-se assolit aquesta xifra, Hitler
i els nazis es feien amb el poder.
 |
|
|
És obvi que les
circumstàncies són diferents i que la situació de crisi social i també política
que es va derivar del daltabaix de l'economia a l'Alemanya de principi dels 30
no es pot comparar amb la realitat de l'Espanya d'avui; però això no resta
gravetat objectiva a la dada en si: un 25% d'aturats és un desastre en termes
econòmics per a un país i és molt mala notícia en termes socials i polítics,
per més xarxa social i familiar que hi hagi i per més democràcia i estabilitat
institucional que puguem tenir. És una dada que, en cas de perdurar gaire
temps, pot abocar el país al col·lapse econòmic i al daltabaix social.
No cal ser economista
per entendre que un 25% d'atur planteja una realitat insostenible. Vol dir que,
de cada quatre persones en edat i situació de treballar (població activa), una
no té feina. Si a això hi afegim que el total de la població activa representa
poc més de la meitat de la població total, el càlcul resultant és depriment, ja
que ens diu que poc més d'un terç de la població (un de cada tres espanyols)
genera ingressos per treball, és a dir, mou l'economia del país. Ja no entro a
considerar d'aquest percentatge de població laboralment activa quina proporció
correspon a activitats productives des d'un punt de vista econòmic (per
entendre'ns un bomber realitza una funció social de gran importància, forma
part, com a treballador, de la població activa del país, però no genera riquesa
pròpiament dita, més aviat al contrari: la seva funció representa un cost
econòmic a la societat). En qualsevol cas, queda clar que un 25% d'aturats és
una xifra impossible d'assumir per a qualsevol país, incompatible amb qualsevol
perspectiva de recuperació econòmica.
Dit això, cal insistir
en allò que és obvi: cal prioritzar la creació de llocs de treball i fomentar
l'economia productiva (ambdues coses han d'anar juntes). Això els polítics ho
saben bé i no es cansen de repetir-ho, però, paradoxalment, sembla que els
costa traduir les paraules en fets, en accions concretes que serveixin per fer
minvar la maleïda taxa. Parlar de les mesures que es podrien aplicar per
assolir l'objectiu de reduir l'atur dóna per a més d'un article, i és el que
faré. De moment, n'esmento cinc, les cinc mesures que considero més importants
i urgents:
1) Agilitar i incentivar la
creació noves empreses. Només una dada: muntar una empresa a Espanya suposa avui per avui un tràmit
lent i farragós, ple de paperassa i entrebancs burocràtics. Això vol dir temps
i diners perduts per a qui vol emprendre un negoci. Una realitat ben diferent
de la que trobem als Estats Units i a la majoria de països del nostre entorn.
2) Alleugerir la càrrega
impositiva a les empreses, especialment a les petites i mitjanes i als autònoms. L'esforç de moltes
empreses —sovint familiars, amb el que això significa per al país— per sortir
de la crisi es veu ara mateix hipotecat per una pressió fiscal excessiva que
obliga a moltes d'elles a fer veritables malabarismes comptables i de gestió
per poder sobreviure. A Espanya sobren impostos i, en aquest sentit,
l'increment de l'IVA fins al 21% ha estat un error descomunal que no farà sinó
empitjorar encara més la situació de moltes empreses i fer créixer l'economia
submergida.
3) Revisar i alleugerir la
càrrega normativa. No són només els impostos que ofeguen les empreses. Existeix també una
veritable teranyina normativa que dificulta i encareix la creació d'empreses i
llasta la competitivitat de les existents. Moltes d'aquestes normes s'haurien
de revisar i adequar, en el sentit de fer-les menys estrictes en alguns casos o
més ajustades a la realitat en altres. A tall d'exemple: Es podrien considerar
moratòries i exempcions temporals de certes normes que no siguin fonamentals a
fi de permetre a les empreses reduir costos per aquesta banda.
4) Flexibilitzar el mercat
de treball. Aquesta és una frase tabú al nostre país, on molta gent l'entén com a
sinònim de donar facilitats a les empreses per acomiadar treballadors. No
hauria de ser així. Les facilitats s'han de donar i han de servir per crear i
renovar contractes; ara bé, tampoc hem oblidar que l'acomiadament forma part
del joc laboral i de la relació empresa-treballador, i que, de vegades, és un
recurs necessari per a la competitivitat de les empreses i, fins i tot, per
garantir-ne la supervivència. Reconec que aquest pot ser el punt més complex i
controvertit dels cinc, però insisteixo que cal donar més i millors opcions a
les empreses per contractar (i acomiadar) segons les seves necessitats.
5) Facilitar la
internacionalització del mercat de treball. És un fet que Espanya té
ara mateix un excedent de mà d'obra com a conseqüència de la crisi. Quan això
passa, una de les vàlvules d'escapament naturals que té un país és l'emigració.
De fet, des que va esclatar la crisi molta gent, sobretot joves, han emprès el
camí de l'exili voluntari per guanyar-se la vida fora de les nostres fronteres.
Des del govern i les institucions es pot aplanar i facilitar aquest camí, a
través, per exemple, de convenis amb els potencials països d'acollida dels
emigrants (allò mateix que no es va saber fer fa uns anys quan Espanya era un
país d'acollida d'immigració...) i també d'ajuts —que no han de ser
necessàriament econòmics ni a fons perdut— als mateixos emigrants per poder
marxar i establir-se a l'estranger en condicions.
Considero aquestes cinc
mesures —o tipus de mesures— especialment importants, no només pel seu valor
intrínsec, sinó perquè, a diferència d'altres que també cal considerar, el seu
efecte, un cop implementades, es veuria a curt termini. Diguem que l'emergència
de la situació, amb aquest 25% d'atur, és tal que cal promoure accions
contundents que comencin a donar fruit demà mateix. Malauradament, la realitat
és que, en aquests moments, no només no s'estan aplicant, sinó que, en alguns casos,
s'està actuant en sentit contrari.
No fumi, Sr. Montilla!! Què diu ara? No em puc creure que
a les acaballes de la seva carrera política confongui legalitat amb legitimitat
i democràcia amb dictadura. Li haurem d'explicar? Miri, Franco era un dictador
que actuava d'acord amb la seva llei, per tant, els referèndums que convocava
eren legals, sí, sí, legals, i fins i tot democràtics si s'organitzaven d'acord
amb criteris democràtics encara que el règim no ho fos; en canvi, no eren
legítims perquè ni ell ni el seu règim no tenien la legitimitat que correspon
al poder escollit pel poble. En canvi, el possible referèndum
d'autodeterminació que es planteja per a Catalunya podrà ser il·legal, si no
s'ajusta a la legislació vigent a l'Estat, però mai antidemocràtic ni
il·legítim, ja que la legitimitat de la seva convocatòria estarà avalada per
una majoria parlamentària escollida democràticament pel poble de Catalunya. Veu
la diferència?
