El proper 19 de juny Espanya viurà un jorn històric amb la proclamació d’un
nou monarca que, per primer cop en tres segles, durà el mateix nom que el
primer Borbó, Felip V, aquell qui va abolir els furs i les llibertats nacionals
dels catalans amb el Decret de Nova Planta (1716).
Felip VI tindrà l’oportunitat, però només una, de fer les coses bé amb
Catalunya i això passa necessàriament per acceptar i respectar la voluntat dels
catalans.
![]() |
Foto publicada a El País Semanal. Autor: James Rajotte |
![]() |
Acudit aparegut a El Diario.es (02.06.2014). Autor: Joan J. Guillén |
Només algú
que ostenti la màxima representació política de l’Estat espanyol, encara que
sigui simbòlicament, que estigui per sobre de la dialèctica de partits i que no
estigui condicionat, almenys directament, pels vaivens electorals, i també: que
no estigui esquitxat per la corrupció ni desgastat per errors del passat, pot tenir
una mínima possibilitat de conduir o avalar amb èxit una negociació amb
Catalunya que per a Espanya serà dura i dolorosa, però sempre millor que perdre-ho tot. Aquest algú ja no podia ser Joan Carles I: el seu prestigi el va enterrar
fa temps a Botswana i amb Noos i, entre els catalans abans i tot, en no haver
mogut ni un dit per impedir la vexació de tot un poble perpetrada pels dos
grans partits espanyols en relació amb l’Estatut.
Don Felipe tindrà l’oportunitat de fer foc nou amb Catalunya.
Encara que, fins ara, el seu discurs hagi estat calcat del del seu pare, seguint
la línia oficial de l’Estat espanyol, hem de tenir en compte que, com a príncep
d’Astúries, tampoc no tenia autoritat per parlar amb criteri propi i marcar
tendència. A partir de la setmana vinent sí que podrà parlar com a cap d’Estat
i començar a moure fitxa. I a ningú no hauria de sorprendre si, per reconduir la
situació, ha de fer bona la frase de “donde
dije digo, digo Diego”, car no farà res que no hagués fet el seu pare, als
inicis del seu regnat, quan es va desdir de tot el que havia jurat i perjurat en
la seva etapa de successor de Franco quant a fidelitat “a los principios que informan el Movimiento Nacional”, etc.
És d’esperar
que la Caverna política, social i mediàtica
posi el crit al cel davant aital traïció
i carregui contra el monarca. També Joan Carles va haver de fer front a la
resistència de l’anomenat Búnker —l’ala dura i immobilista del franquisme— i va prevaldre. És un
risc que haurà d’assumir Felip qui, tanmateix, ja hauria de tenir clar que,
faci el que faci —a menys que pretengui promoure un autèntic disbarat
involutiu—, els Losantos, Pedrojota, Vidal-Quadras, Rosa Díez i companyia el
bescantaran sense pietat i, probablement, des del primer minut de regnat. Per
tant, no li surt a compte posar-s’hi per poc perquè rebrà igual o potser més.
![]() |
Portada de La Vanguardia del 21 d'abril de 1990 on es recullen unes interessants
paraules del futur Felip VI sobre el dret a decidir dels catalans. |
Si Felip VI vol evitar la separació total de Catalunya no té més remei
que autoritzar —o millor dit: fer que l’Estat autoritzi— la celebració del
referèndum d’autodeterminació que reclama la immensa majoria de la societat
catalana. Per més que diguin, no hi ha obstacles constitucionals insalvables
que el nou rei no pugui moure amb el suport, naturalment, de PP i PSOE. Aquests
partits, però, no tindran altra opció que avenir-s’hi i actuar de peons en aquesta partida, si no
volen que el nou regnat naufragui només de començar i, amb el remolí, els arrossegui
a ells i a tot el sistema. Ben mirat, l’abdicació de Joan Carles I no s’entén si no
és que ja està decidit que el seu fill pilotarà una segona transició que ell mateix no podria pilotar, i que comptarà per fer-ho amb el suport bàsic dels dos
partits dinàstics, que seran els que faran la feina en nom seu.
Més enllà d’autoritzar
el referèndum, Felip haurà de fer concessions importants per guanyar-se la
voluntat de la majoria de la societat catalana, concessions que —i aquí és on
em referia que serà dolorós per a Espanya— situaran Catalunya en un pla
completament diferenciat de la resta de territoris de l’Estat, fins i tot de
Navarra o el País Basc. Fa dos anys el pacte fiscal reclamat per CiU hauria
pogut reconduir la ja deteriorada relació Catalunya-Espanya. Ara ja no és
suficient, ni de bon tros, per aturar el sí majoritari a la independència. No
és només una qüestió de diners el que ens allunya d’Espanya i, per tant, caldrà molt més
que la gestió dels impostos per fer-nos canviar d’opinió. Si vol que guanyi el
no a la independència, la contrapartida haurà de ser molt llaminera.
Amb tot, Felip
haurà de tenir molt clar que la seva aposta té un risc inevitable: per més que
ofereixi, prometi i es desvisqui per complaure els catalans, ningú no pot
garantir que, de les urnes, no en surti la independència... És evident, però, que,
si juga bé les seves cartes, té possibilitats de guanyar, que no vol dir altra
cosa que Catalunya continuaria vinculada d’alguna manera a l’Estat espanyol, si
bé aquesta vinculació pot ser a la pràctica una independència de facto encoberta.
Ho trobo bé, pero parteixes de la idea que Espanya vol evitar la independencia a tota costa, i no crec que sigui aixi. Per la mentalitat tradicional de "la nació", fer això que dius seria una debilitat i traicionar la seva manera de ser. Crec més probable que intentin allargar el procés anys i anys com sigui, i mentre anar-se preparant per prescindir de Catalunya si no hi ha més remei. Perque per molt que diguin "antes roja que rota" y la "unidaz" per sobre de tot, hi han altres valors i asumptes superestructurals més importants.
ResponEliminaBenvolgut lector, gràcies pel teu comentari!
EliminaEstic d'acord amb tu quan dius que, per a la mentalitat espanyola, actuar de la manera que plantejo a l'article seria una debilitat i una traïció a la seva manera de ser. Francament, és difícil d'imaginar que hi pugui haver un canvi d'actitud radical a aquestes alçades del conflicte. Políticament, no s'ho poden permetre pel cost enorme que tindria tant per als partits dinàstics com per a la mateixa monarquia, i pel risc de desestabilització del sistema que comportaria. L'article, de fet, és complex perquè intenta dir, des d'una òptica pragmàtica, el que haurien de fer Felip VI i l'Estat espanyol per evitar el que entenc que volen evitar de totes totes, que és la separació de Catalunya (en aquest sentit discrepo del teu punt de vista: la unitat d'Espanya és la prioritat màxima de la política espanyola). Que ho facin o com ho facin, ja és una altra cosa. Jo crec que, d'entrada, tenen l'esperança, sobretot el PP, que el temps jugui al seu favor i faci perdre pistonada a l'independentisme. Però, més enllà d'això, ho fien tot a les plebiscitàries encobertes que hom preveu que seguiran a una més que probable suspensió de la consulta del 9-N. Aquestes plebiscitàries, que seran, com dic, encobertes (és a dir, seran unes eleccions ordinàries a les quals es donarà un valor en clau de referèndum), decidiran, segons els seus càlculs, la sort del procés català en un context més avantatjós (?) per a l'espanyolisme i, sobretot, exempt del cost polític que suposaria autoritzar un referèndum. Dic avantatjós amb interrogant perquè —i és aquí on penso que Felip VI pot perdre potser l'única oportunitat de reconduir la situació— el suposat avantatge de canviar la consulta per unes eleccions (que, fins i tot, podrien ser unes generals anticipades convocades per Rajoy abans que Artur Mas faci el mateix amb les autonòmiques) pot quedar reduït a no res per efecte de la indignació general que provocarà entre els catalans el fet que finalment no es pugui votar el 9-N.
Un resultat així, però, paradoxalment, no seria del tot negatiu per a la casta política espanyola, ja que situaria la societat espanyola davant l'abisme de la independència i seria, per tant, la manera de convèncer-la de la necessitat de fer concessions que ara no es poden ni plantejar. Però aquesta només és una possibilitat extrema amb la qual deuen comptar, però potser no la valoren com a més probable. El full de ruta de Rajoy i Felip VI imagino que preveu un resultat semblant al de les catalanes de 2012 o de les europees de 2014, amb una victòria ajustada del bloc sobiranista que faci inviable proclamar una DUI parlamentària i obligui els partits catalanistes a negociar una sortida diferent. Arribats a aquest punt, entraria en escena Felip VI qui s’erigiria en mediador per facilitar l’acord que no aniria gaire més enllà de la proposta federalista de via estreta que propugnen els socialistes. Aquesta entenc que és l’aposta de l’Estat, del nou rei i dels dos grans partits dinàstics, però jo no la veig guanyadora. Penso —i confio— que la indignació que provocarà entre els catalans, fins i tot, entre molts que ara no estan per la independència, la suspensió de la consulta derivarà en un vot massiu a les següents eleccions cap a les forces sobiranistes (que potser es presentaran en coalició) que farà pràcticament impossible evitar la independència. Aquesta és la meva aposta i és en aquest sentit que plantejava a l'article que l’oportunitat de Felip VI de reconduir la situació passava necessàriament per autoritzar la consulta i intentar guanyar-la o bé perdre-la per poca diferència (de fet, la doble pregunta juga a favor dels unionistes). D'aquí a uns mesos haurem sortit de dubtes.
Si, politicament per Espanya es més convenient les eleccions que la consulta, independentment dels resultats incerts als dos casos, ja de per si autorització de la consulta suposa un cert reconeixement de sobirania i ja res seria igual, per aixo es de suposar que es segueixin negant en rodó, i ja sabem que en Mas no desafiarà la legalitat i per tant Mas ja no te res a negociar, s'haurà d'esperar a les eleccions. Es traslladem doncs a una hipotetica DUI. Jo francament no espero cap oferta seria ni el dia abans ni mai. I no tan sols perque electoralment serien castigats, senzillament no els entra al cap, s'estimen mes deixar-nos anar amb despit.
ResponElimina