Espanya s'enfonsa en l'atur

L'atur afecta ja a 5.778.100 espanyols i supera per primer cop el llistó del 25% de la població activa segons l'EPA. Un de cada quatre espanyols en edat i condicions de treballar no té feina.

L'atur ha superat una nova barrera psicològica a Espanya, una barrera que, abans de la crisi, o fins i tot quan aquesta ja havia començat, hauria semblat irreal. Estem parlant d'un 25% de la població activa del país que es troba sense feina, percentatge que, en algunes províncies, arriba al 40%! Aquestes són dades terrorífiques, es miri com es miri. Per comparar una mica: només en el moment més àlgid de la crisi derivada del famós Crac del 29, l'any 1933, els Estats Units van assolir una proporció similar d'aturats. Un any abans, Alemanya havia batut el seu propi rècord amb més de 5,5 milions de desocupats, una xifra semblant a l'actual d'Espanya però amb una diferència important: Alemanya aleshores comptava amb 20 milions més d'habitants dels que avui té Espanya i, per tant, el percentatge sobre la població activa era menor. L'any següent d'haver-se assolit aquesta xifra, Hitler i els nazis es feien amb el poder.

Portades de La Vanguardia i El Periódico (27.10.2012)

És obvi que les circumstàncies són diferents i que la situació de crisi social i també política que es va derivar del daltabaix de l'economia a l'Alemanya de principi dels 30 no es pot comparar amb la realitat de l'Espanya d'avui; però això no resta gravetat objectiva a la dada en si: un 25% d'aturats és un desastre en termes econòmics per a un país i és molt mala notícia en termes socials i polítics, per més xarxa social i familiar que hi hagi i per més democràcia i estabilitat institucional que puguem tenir. És una dada que, en cas de perdurar gaire temps, pot abocar el país al col·lapse econòmic i al daltabaix social.

No cal ser economista per entendre que un 25% d'atur planteja una realitat insostenible. Vol dir que, de cada quatre persones en edat i situació de treballar (població activa), una no té feina. Si a això hi afegim que el total de la població activa representa poc més de la meitat de la població total, el càlcul resultant és depriment, ja que ens diu que poc més d'un terç de la població (un de cada tres espanyols) genera ingressos per treball, és a dir, mou l'economia del país. Ja no entro a considerar d'aquest percentatge de població laboralment activa quina proporció correspon a activitats productives des d'un punt de vista econòmic (per entendre'ns un bomber realitza una funció social de gran importància, forma part, com a treballador, de la població activa del país, però no genera riquesa pròpiament dita, més aviat al contrari: la seva funció representa un cost econòmic a la societat). En qualsevol cas, queda clar que un 25% d'aturats és una xifra impossible d'assumir per a qualsevol país, incompatible amb qualsevol perspectiva de recuperació econòmica.

Dit això, cal insistir en allò que és obvi: cal prioritzar la creació de llocs de treball i fomentar l'economia productiva (ambdues coses han d'anar juntes). Això els polítics ho saben bé i no es cansen de repetir-ho, però, paradoxalment, sembla que els costa traduir les paraules en fets, en accions concretes que serveixin per fer minvar la maleïda taxa. Parlar de les mesures que es podrien aplicar per assolir l'objectiu de reduir l'atur dóna per a més d'un article, i és el que faré. De moment, n'esmento cinc, les cinc mesures que considero més importants i urgents:

1) Agilitar i incentivar la creació noves empreses. Només una dada: muntar una empresa a Espanya suposa avui per avui un tràmit lent i farragós, ple de paperassa i entrebancs burocràtics. Això vol dir temps i diners perduts per a qui vol emprendre un negoci. Una realitat ben diferent de la que trobem als Estats Units i a la majoria de països del nostre entorn.

Portada d'El País (27.10.2012)

2) Alleugerir la càrrega impositiva a les empreses, especialment a les petites i mitjanes i als autònoms. L'esforç de moltes empreses —sovint familiars, amb el que això significa per al país— per sortir de la crisi es veu ara mateix hipotecat per una pressió fiscal excessiva que obliga a moltes d'elles a fer veritables malabarismes comptables i de gestió per poder sobreviure. A Espanya sobren impostos i, en aquest sentit, l'increment de l'IVA fins al 21% ha estat un error descomunal que no farà sinó empitjorar encara més la situació de moltes empreses i fer créixer l'economia submergida.

3) Revisar i alleugerir la càrrega normativa. No són només els impostos que ofeguen les empreses. Existeix també una veritable teranyina normativa que dificulta i encareix la creació d'empreses i llasta la competitivitat de les existents. Moltes d'aquestes normes s'haurien de revisar i adequar, en el sentit de fer-les menys estrictes en alguns casos o més ajustades a la realitat en altres. A tall d'exemple: Es podrien considerar moratòries i exempcions temporals de certes normes que no siguin fonamentals a fi de permetre a les empreses reduir costos per aquesta banda.

Portada d'El Mundo (27.10.2012)

4) Flexibilitzar el mercat de treball. Aquesta és una frase tabú al nostre país, on molta gent l'entén com a sinònim de donar facilitats a les empreses per acomiadar treballadors. No hauria de ser així. Les facilitats s'han de donar i han de servir per crear i renovar contractes; ara bé, tampoc hem oblidar que l'acomiadament forma part del joc laboral i de la relació empresa-treballador, i que, de vegades, és un recurs necessari per a la competitivitat de les empreses i, fins i tot, per garantir-ne la supervivència. Reconec que aquest pot ser el punt més complex i controvertit dels cinc, però insisteixo que cal donar més i millors opcions a les empreses per contractar (i acomiadar) segons les seves necessitats.

5) Facilitar la internacionalització del mercat de treball. És un fet que Espanya té ara mateix un excedent de mà d'obra com a conseqüència de la crisi. Quan això passa, una de les vàlvules d'escapament naturals que té un país és l'emigració. De fet, des que va esclatar la crisi molta gent, sobretot joves, han emprès el camí de l'exili voluntari per guanyar-se la vida fora de les nostres fronteres. Des del govern i les institucions es pot aplanar i facilitar aquest camí, a través, per exemple, de convenis amb els potencials països d'acollida dels emigrants (allò mateix que no es va saber fer fa uns anys quan Espanya era un país d'acollida d'immigració...) i també d'ajuts —que no han de ser necessàriament econòmics ni a fons perdut— als mateixos emigrants per poder marxar i establir-se a l'estranger en condicions.

Considero aquestes cinc mesures —o tipus de mesures— especialment importants, no només pel seu valor intrínsec, sinó perquè, a diferència d'altres que també cal considerar, el seu efecte, un cop implementades, es veuria a curt termini. Diguem que l'emergència de la situació, amb aquest 25% d'atur, és tal que cal promoure accions contundents que comencin a donar fruit demà mateix. Malauradament, la realitat és que, en aquests moments, no només no s'estan aplicant, sinó que, en alguns casos, s'està actuant en sentit contrari.

Imprimir article