Espanya, capital Madrid... i Barcelona!

EL PSC vol que Barcelona sigui cocapital d'Espanya. Així ho recull la versió digital del diari ABC (13.10.2012) de les declaracions del cap de files dels socialistes catalans, Pere Navarro.

Idea interessant, o si més no curiosa, la que ha llançat a la palestra el que resta de la que havia estat primera força política de Catalunya. I ben mirat, no és mala idea en si, però, al meu entendre, arriba tard, massa tard, si és que mai hi va haver un moment oportú.

Jo l'havia pensat fa temps, quan encara no havia abraçat l'opció de la independència i creia en la possibilitat d'una Catalunya plena en una Espanya plurinacional. Certament, la idea és atractiva i, per bé que agosarada, no hauria estat cap disbarat en un altre context, potser en un altre país. Una capitalitat compartida entre Madrid i Barcelona hauria contribuït a la vertebració d'un model d'estat veritablement integrador en el qual Catalunya, a través de la seva capital tindria un protagonisme polític, econòmic i institucional d'acord amb el seu pes específic i la seva singularitat històrica. Hauria servit perquè molts catalans que avui volen la independència se sentissin partícips d'un projecte comú, d'una realitat compartida, i sobretot hauria contribuït a fer possible la comprensió per part dels espanyols, de la resta d'espanyols, del fet identitari català i de la voluntat que tenim (o teníem) de formar part sense deixar de ser.

Foto: Oskar Marín - Flickr

Però la cocapitalitat no es pot improvisar, com no es pot improvisar el projecte d'un estat federal. Aquestes idees, de fet, no serien solucions per elles mateixes sinó com a resultat d'un procés que mai no s'ha produït: el reconeixement d'España com a estat plurinacional. El procés no s'ha produït perquè mai no hi ha hagut la voluntat per part del poder polític espanyol d'avançar per aquest camí. Tot el contrari, en general, sempre hi ha hagut una oposició frontal a la idea. La creació de l'estat autonòmic, tan elogiat per alguns, es va concebre més com un mal menor necessari per alliberar pressió política en un moment que Espanya sortia d'una dictadura de quatre dècades i havia d'avançar com fos cap a la democràcia, que com un veritable projecte de país capaç de satisfer tothom i de resoldre definitivament el problema endèmic de l'encaix de Catalunya dins l'Estat. Per això el que havia d'haver estat una solució a la mida de les aspiracions i interessos de Catalunya (i d'Espanya en relació a Catalunya) va acabar sent el conegut cafè per a tothom.

Avançar cap a un estat federal que hagués tingut com a capitals conjuntes Madrid i Barcelona no hauria estat fàcil, certament, però hauria estat possible si els socialistes, catalans i espanyols, hi haguessin apostat decididament i haguessin aprofitat la seva força política i la seva implantació social per fer-ne la pedagogia necessària quan era el moment. Però no ha estat així. El PSOE i la seva corretja de transmissió a Catalunya, el PSC, van apostar tant o més que la dreta espanyola pel model d'estat uninacional que ara fa aigües. Hi han apostat fins fa quatre dies, fins que han vist que la precipitació i la radicalització dels esdeveniments els deixaven fora de joc i sense discurs. I buscant i rebuscant en el bagul de les idees la manera de mantenir-se en l'equidistància entre el sobiranisme de CiU i ERC i el regionalisme del PP han trobat el concepte de federalisme asimètric, auspiciat anys enrere sense cap ressò per Pasqual Maragall, i l'han guarnit amb el floró de la cocapitalitat.

Tard i improvisat i, per tant, condemnat al fracàs. Aquestes idees, com dic, haurien tingut sentit com a culminació d'un procés que els socialistes haurien pogut liderar, però que van preferir descartar per comoditat política i per falta de convicció ideològica. Ara ja no hi són a temps. I no hi són a temps per moltes raons, però sobretot per una: perquè la gent, la ciutadania, no està per la labor d'escoltar-los, uns perquè tenen clar que volen marxar i els altres perquè també tenen clar que España no hay más que una.

Imprimir article