A propòsit de la DUI...

En els darrers temps, enmig de l’efervescència creixent del procés sobiranista, s’ha obert pas la idea que sigui el Parlament de Catalunya qui proclami la independència sense esperar a celebrar el referèndum d’autodeterminació. Parlo de la DUI, la Declaració Unilateral d’Independència, propugnada pels sectors més radicals de l’independentisme.

Aquests sectors consideren —i no dic que s’equivoquin— que l’Estat espanyol mai no s’avindrà a autoritzar una consulta plebiscitària sobre la independència a Catalunya. En conseqüència, tots els esforços invertits en aconseguir encaixar la consulta dins el marc de la legalitat espanyola s’han de considerar estèrils i una pèrdua de temps. Argüeixen també que, mentrestant, Catalunya es troba en una situació econòmica i financera insostenible que no permet allargar el procés actual i que l’única esperança de salvació rau en assolir la independència al més aviat possible. La DUI és, per tant, la solució. S’hi hauria d’afegir, encara, un factor emocional: el desig d’alguns de separar-se d’Espanya donant un bon cop de porta, d’aquells que et quedes amb el pany a la mà i es clivella la fusta... És humanament comprensible, però malament si la política d’un país que vol ser Estat es deixa portar per sentiments d’aquesta índole.

Són arguments i són respectables, però, per a mi, no són acceptables des del punt de vista del pragmatisme, del sentit d’Estat (si volem ser Estat, hem d’actuar com si ja ho fóssim) i de la intel·ligència política. Vull dir amb això que la DUI s’ha de descartar? No. La DUI és una eina política i és una opció que s’ha de tenir present i s’ha de treballar per si, arribat el moment, cal fer-la servir. Però és evident que aquest moment no ha arribat encara i pot ser que no arribi mai, ja que abans s’haurà assolit la independència o el que determini la voluntat del poble català per la via preferent del referèndum i de la negociació amb Espanya. La DUI, per tant, només tindria sentit en el moment en què aquesta via quedés definitivament estroncada per la intransigència manifesta i comprovada de l’Estat espanyol. La DUI és l’alternativa per quan no hi hagi cap més alternativa. 

Quins inconvenients planteja la DUI? D’antuvi, un de gros d’ordre jurídic, a partir del qual se n’obren també d’ordre polític, i podríem parlar també d’inconvenients d’ordre estratègic per tal com els anteriors minen seriosament el camí cap a la independència.

D’ordre jurídic (legitimitat): Una DUI anticipada planteja un problema de legitimitat a l’òrgan que l’ha de fer efectiva, el Parlament de Catalunya. Ja no dic de legalitat, que també, atès que un legislatiu autonòmic no pot proclamar la independència del seu territori, però això no fóra inconvenient ja que s’entén que, en el moment de proclamar la independència, el Parlament ho faria considerant que la seva legitimitat com a representació del poble de Catalunya està per damunt de la seva obligació d’observar la legalitat espanyola. Però, tanmateix, el Parlament actual no ha estat escollit amb aquesta finalitat. No té aquest mandat del poble de Catalunya, que és el veritable subjecte de sobirania. Proclamar la DUI suposaria, doncs, fer un ús indegut de la legitimitat atorgada pels ciutadans i, per tant, no seria un acte legítim. Això ens porta a la següent conclusió: la DUI mai no pot ser una alternativa al mateix nivell que el referèndum, atès que la voluntat del poble està per damunt de la del Parlament. En aquest sentit, hem de considerar que el dret a decidir del poble de Catalunya, com a nació, és absolut i no pot ser alienat ni reemplaçat pel criteri de cap òrgan polític, ni espanyol ni català. I això ens porta al que deia al principi: només quan fos palesa i manifesta la impossibilitat de dur a terme el referèndum per l’oposició i el bloqueig, físic fins i tot, de l'Estat espanyol, els diputats del Parlament de Catalunya estarien legitimats per erigir-se en intèrprets de la voluntat segrestada del poble i proclamar la independència.

Convocatòria de SI a favor de la DUI (maig de 2013)

D’ordre polític: La DUI també planteja importants problemes de caire polític. En primer lloc perquè implica interpretar la voluntat del poble català i aquesta no és ara mateix tan clara com alguns pretenen. L’independentisme és una opció a l’alça, però encara li’n falta un tros per arribar a representar el voler de la majoria de catalans. Així ho reflecteixen tant les enquestes (excepte la del CEO) com, sobretot, els resultats de les darreres eleccions (novembre de 2012) on, precisament, la formació política que més advoca per la independència directa i sense escales, Solidaritat per la Independència (SI), va ser escombrada del Parlament. Un apunt: no hem de confondre, com fa el PP, catalanisme, que sí que és àmpliament majoritari, amb independentisme, que n’és una part. D’altra banda, es un fet que, a dia d’avui, hi ha una franja significativa de la ciutadania que encara no ho té clar això de la independència. Molts catalans tenen forts vincles de sentiment i familiars amb Espanya i, d’aquests, n’hi ha que pateixen per la seva situació en la futura Catalunya independent on temen ser ciutadans de segona. I, finalment, no hem d’oblidar que, entre un 20 i un 30 per cent dels catalans, són obertament contraris a la separació d'Espanya. Considerant que la DUI només tindria sentit i podria reeixir en un context d’ampli suport popular i d’un consens polític gairebé unànime, fer-ho en l’actual circumstància seria absurd i contraproduent.

Per si no n’hi hagués prou, una DUI a destemps també se'ns giraria en contra de portes enfora: ¿Es pot creure algú que Espanya no ha previst, a aquestes alçades, aquest escenari i no n’ha assajat la resposta més adequada als seus interessos? Alguns potser esperen que la DUI provocarà una reacció violenta per part de l’Estat i això precipitarà la independència per efecte de la solidaritat i simpatia de la comunitat internacional amb la causa dels catalans. Erren de mig a mig. Dubto que la resposta de l’Estat anés per aquí arribat el moment. Espanya sap que una DUI sense reconeixement internacional és paper moll, de la mateixa manera que els catalans hem de saber que, sense reconeixement internacional, no anem enlloc. Per això la resposta de l’Estat davant la Declaració del Parlament seria bàsicament jurídica i molt mesurada en la força si aquesta s’arribés a fer servir. Ras i curt, la DUI seria invariablement declarada nul·la de dret i l’autogovern de Catalunya suspès en virtut de l’article 155 de la Constitució. Espanya ja s’hauria assegurat la no ingerència, si no el suport explícit, de la comunitat internacional. No oblidem que Espanya és un país de llarga tradició diplomàtica (és curiós que l’habilitat i la finezza per negociar de portes enfora no la tingui de portes endintre...) que manté relacions fluides amb gairebé la totalitat d'Estats del món. Per tant, partim d'un marc extern desfavorable que hem de capgirar. Com? Atraient la simpatia i la solidaritat dels ciutadans dels diferents països, sobretot d’Europa, per tal que pressionin els respectius governs. I això només és possible en dos casos: 1) Que l’Estat espanyol respongués a la DUI amb violència desmesurada, cosa més que improbable atès que Espanya no és Síria ni Rajoy Bashar al-Assad... (per sort). 2) Que la comunitat internacional (governs i ciutadans) siguin coneixedors dels esforços dels catalans per exercir el dret a decidir i comprovin que aquest dret ens és negat sistemàticament. Això ens remet altre cop a la necessitat d’avançar pel camí del referèndum i de la negociació com a única via fiable cap a la independència.

CONCLUSIÓ: Per tot plegat, cal tocar de peus a terra i actuar amb seny. No és ara temps de DUI ni de focs d’encenalls. El que cal és unitat d’esperit i d’acció envers l’objectiu àmpliament compartit de l’autodeterminació. Però això no és tot: Cal fer encara molta pedagogia abans del referèndum. Fa falta sumar molts més catalans al carro del sobiranisme si volem que guanyi el sí. Hem de convèncer aquells catalans que ara es troben a la franja d’indecisos o que encara creuen, com passa amb el PSC, que l’entesa amb Espanya és factible. I s’ha de conjurar també la por de molts castellanoparlants que temen que una Catalunya independent els farà estranys a la seva pròpia terra. Per això és tan important la labor que duu a terme l'ANC, però que és competència de tots els ciutadans que volem la independència. Tot això requereix mà esquerra, diàleg (que vol dir parlar i escoltar) i temps. Sí, temps. I si no en tenim (com afirmen alguns ‘tremendistes’), l’haurem de buscar sota les pedres.

Imprimir article