Una nova disposició del TSJC obliga la Generalitat a garantir un 25 per cent de classes en castellà a aquells alumnes que ho demanin. És una nova canonada de l’Estat espanyol a la política d’immersió lingüística catalana, un nou atac a la llengua que alimenta una polèmica inexistent entre catalanoparlants i castellanoparlants però que alguns utilitzen per fomentar la divisió dins la societat amb el propòsit últim de debilitar el procés sobiranista.
 |
El passat 31 de gener el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va disposar que la Generalitat havia de garantir obligatòriament l’ús del castellà com a llengua vehicular en el 25 per cent de les classes a tots aquells alumnes que ho demanin. Aquesta resolució executa l’acte del mateix tribunal del 10 d’abril de 2013 que fixava que tota l’aula quedaria afectada si un sol alumne demanava de fer més hores en castellà. La Generalitat ja ha avançat que presentarà recurs de reposició, el qual que no té possibilitats de prosperar i l’únic que farà és mantenir encesa per més temps la polèmica, una polèmica entorn d’un suposat conflicte lingüístic que no existeix i que, ara mateix, és aprofitada per aquells que no volen que es faci la consulta independentista per atacar el sobiranisme acusant-lo d’intolerant i discriminatori respecte del castellà i dels drets dels castellanoparlants. No hem de perdre de vista, doncs, que es tracta d’una polèmica artificial creada no per garantir el dret dels alumnes a aprendre el castellà (perquè ja l’aprenen) o perquè existeixi una demanda social en aquest sentit (estem parlant de percentatges irrisoris de pares que demanen l’escolarització en castellà), sinó per intentar, en el pitjor dels casos, provocar un conflicte social que afecti la convivència de tal manera que esdevingui impossible continuar amb el procés sobiranista, o, com a mínim, per mirar de sensibilitzar la població castellanoparlant de Catalunya perquè, arribat el moment, voti en contra de la secessió o dels partits que la promouen. Aquesta és la qüestió que hem de valorar.
Alguns potser pensareu que exagero i que, bo i acceptant que aquesta sigui la intenció, no té cap possibilitat de prosperar perquè la societat catalana és prou forta i cohesionada com per no caure en el parany. Potser sí, però jo insisteixo que és una amenaça real en la qual l’espanyolisme està apostant fort perquè constitueix una de les poques cartes que pot jugar amb possibilitats d’èxit per impedir que el procés avanci. Són conscients que, des de fora, no podran aturar la independència si aquesta és la voluntat majoritària del poble català. Només ho poden fer des de dins trencant la convivència i creant un clima de conflicte social que desestabilitzi el país. És l’escenari temut al qual es referia l’expresident José María Aznar quan va advertir fa mesos que, abans no es trenqui Espanya, primer es trencarà Catalunya.
 |
Alicia Sánchez Camacho, la presidenta del PPC, formació
que atia la polèmica a Catalunya entorn de la llengua per crear fractura entre els catalans. / Foto: David Airob. |
Tot això ens ha de fer reaccionar, però no en un sentit passional i de rebuig visceral, sinó en un sentit racional i positiu amb un objectiu clar: acabar d’una vegada amb aquesta polèmica i tallar les ales a aquells que, com la presidenta del PP de Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, o el de Ciutadans, Albert Rivera, se'n volen aprofitar per fer demagògia. No en traurem res d’esquinçar-nos les vestidures i clamar pel model d’immersió lingüística quan el més important no és el model en si, sinó l’objectiu de fer del català una llengua socialment normalitzada i d’ús preferent a l’escola. I això no és pas incompatible amb què el castellà sigui també llengua vehicular.
Lluny del que, a cop calent, pot semblar una imposició intolerable, un 25 per cent d’hores lectives en castellà vol dir que es garanteix un 75 per cent d’hores en català. És una discriminació positiva raonable a favor del català com a llengua pròpia del país que, tanmateix, reconeix també la importància social, cultural i històrica del castellà com a llengua adoptiva. Sempre he pensat, d’ençà que va sorgir la polèmica ja fa uns quants anys, que, si aquest debat es plantegés en el si d’una Catalunya independent, no hi hauria, ni de bon tros, la controvèrsia que hi ha ara i, segurament, s’acceptaria amb naturalitat i sense escarafalls d’atorgar al castellà un estatus de llengua vehicular a l’escola.
En conseqüència, proposo agafar el toro espanyol per les banyes i incorporar per acord del Parlament —que no per imposició judicial— el castellà com a llengua vehicular en la proporció indicada en tots els centres educatius del Principat i, per tant, per a tots els alumnes sense distinció. Res de qui ho demani: tots per igual, com ha estat fins ara. És més important garantir la no-separació dels alumnes per llengua —i, per tant, la igualtat i la integració— que mantenir l’actual model d’immersió del cent per cent.
 |
El ministre José Ignacio Wert, qui va declarar la seva intenció
d'espanyolitzar els nens catalans. / Foto: La Moncloa - Flickr |
- No es lesiona ni es treu importància preferent a la llengua catalana a les aules: continua sent la llengua vehicular principal i amb diferència (com ha de ser).
- S’evita la segregació a les escoles per raons lingüístiques que es deriva de la decisió judicial, germen de discriminació i de conflictes potencials.
- Es dóna un reconeixement explícit i raonable a la llengua castellana, la qual, sense ser llengua pròpia (autòctona) de Catalunya, ho és de molts catalans i amb una presència secular a la nostra terra.
- S’acaba amb una polèmica creada artificialment per aquells que, en el fons, no volen sinó una Catalunya espanyola i espanyolitzada en el si d’una Espanya que només parli castellà, i que estan disposats, si cal, a trencar la convivència i la pau social per aconseguir-ho.
- Fem callar aquelles veus malintencionades que ens acusen de sectaris, d’imposar un nacionalisme excloent i de perseguir el castellà. Demostrem una vegada més i d’una manera rotunda quin és el tarannà genuïnament català: dialogant, integrador, conciliador i convivencial.
Aquest canvi de paradigma, però, té encara una altra virtut afegida no menys important: poder aprofitar políticament el fet per convèncer els nostres conciutadans de parla castellana que poden veure amb recel o inquietud l’horitzó d’una Catalunya independent, que el castellà mai no ha estat ni serà una llengua discriminada en aquest país, i que, per tant, poden estar tranquils i considerar totes les altres raons que, com a catalans, els mouen a desitjar la independència. D'aquesta manera, evitem desgastar-nos en un enfrontament estèril amb les instàncies judicials espanyoles que no ens porta enlloc i bolquem tota aquesta energia a enfortir el procés sobiranista eixamplant encara més la base social de l’independentisme amb la divisa ben assumida que la independència de Catalunya es farà en català i en castellà.
A mi em sembla bé com a idea, pero tinc motls dubtes sobre la seva aplicació. Primer, no sé d'on vé aquest 25%, es una xifra aleatoria, un compromis? Perque no 40, 50 o 80? Qui ho decideix? Qui diu que no voldràn anar més enllà i continuar fotent gresca? S'hauria de desenvolupar més per veure si es viable o no.
ResponEliminaJo tinc una altra idea, aviam que et sembla a tu. La base es que potser s'hauria de revisar i desmitificar el tema de l'integració. A mi em sembla injust que gent que està de pas o simplement no s'interessa res per el pais on viu perque te el cap a una altra banda, se l'obligui a l'inmersió actual. Es pot crear linyes d'ensenyament plurinacionals com hi ha a Andorra. No hi haurà integració? Bé, doncs es dona a una petita part de la població la possibilitat de fer lo que els hi roti, sempre que aleshores puguin passar d'un sistema a l'altre sense massa dificultats. Es pot definir una "regionalitat civil catalana" com a pas previ a la nacionalitat, amb els seus drets, i aleshores que vagin a l'escola nacional, com en l'actualitat. Els altres que triin un altre sistema d'ensenyament, espanyol, mixte, francès, italià, etc... Pot ser gent de pas, poden ser recalcitrants supremacistes espanyols, etc... Pot ser la solució per acomplir les sentencies. Diràs que es un disbarat desde el punt de vista de l'integració. No, sempre i quant s'agaranteixi que es manté en una minoria, una minoria que per altra banda no vol ser integrada, van a la seva i pretenen viure a Catalunya com si fossin a Zamora. Aquests no els integraràs encara que els seus fills vagin a l'escola catalana. Es la manera de donar satisfacció a aquesta gent, crearlis un micro-mon on se sentin a gust, apa doncs ja teniu la vostra Catalunya region española.
El sistema es una mica bestia, hi ha perill de crear guettos, s'hauria de fer molt limitadament i amb delicadesa, i possibilitant passar d'un sistema a l'altra per uns continguts minims. Es lo que farien possiblement en el mon anglosaxó.
Solucionar, el soluciona el problema que dius tu.
Benvolgut lector,
EliminaGràcies pel comentari. Intentaré respondre't el millor que pugui, ja que el que planteges és força complex i, per tant, la resposta també ho ha de ser.
En primer lloc, una reflexió: cada situació requereix una solució a mida que, probablement, només sigui vàlida per a aquella situació concreta que, a més, anirà evolucionant amb el temps. Fixa't que parlo de situacions i no de llocs (països), precisament perquè el que determina la diferència d'un cas amb un altre és la situació, és a dir, la realitat del moment, no el lloc. Per tant, el que pot ser vàlid per a Andorra o per a un altre país, pot no ser-ho per a Catalunya perquè parlem de realitats diferents.
En el cas de Catalunya, ara mateix es dóna una situació complexa i delicada que dificulta abordar el debat lingüístic d'una manera serena i objectiva, com hauria de ser. La qüestió fa dies que ha esdevingut arma política de primer calibre i, com explico en l'article, s'utilitza amb una finalitat que res te a veure amb els drets de les persones o l'educació. Probablement, la polèmica creada impedeix veure una realitat subjacent i és que el model d'immersió vigent probablement s'hagi de revisar perquè la realitat sociolingüística del país ja no és la que era quan es va implantar als anys 80 del segle passat. Parlem d'un context en què la llengua catalana es trobava en estat crític per la persecució de quaranta anys de franquisme i per l'arribada massiva d'immigrants castellanoparlants. En aquell moment, era necessària una teràpia de xoc per normalitzar una situació del tot anormal, com és que la llengua pròpia d'un país es trobi en retrocés i sigui desconeguda per a una part important dels seus pobladors. Aquesta teràpia va consistir, entre altres accions, en la implementació d'un model d'immersió lingüística del cent per cent en català a les escoles per compensar el model anterior d'immersió en castellà imposat per la dictadura.
Ara, després de tres dècades d'aplicació del model, la situació és una altra i, com dic, potser ha arribat l'hora de revisar-lo. Però això que hauria de ser un debat acotat a l'àmbit educatiu i social, s'ha desbordat i s'ha portat al camp de batalla polític entre els partidaris del procés sobiranista i els contraris, de manera que els primers ho vivim (i amb raó) com un atac malintencionat i els segons ho utilitzen com una arma, sense cap mena d'escrúpol ni vergonya.
I és partint d'aquest estat de coses que plantejo la necessitat d'agafar el toro per les banyes i adoptar una solució pragmàtica i radical per desactivar el perill d'una fractura social, que és el pitjor escenari que se'ns pot plantejar. I per a mi aquesta solució passa per acatar la sentència del TSJC, o més ben dit, abandonar la postura resistencialista actual que no porta enlloc i només perpetua la polèmica. L'acatem, sí, però no de qualsevol manera, sinó a la nostra manera com a catalans i demòcrates: aprovant una reforma del model actual per via parlamentària que preservi el més important de l'actual model: la primacia del català respecte del castellà (75/25) i la universalitat i la igualtat del sistema, que es basa en la condició que tots els alumnes de totes les escoles són tractats per igual i d'acord amb el mateix model, cosa que les sentències de la justícia espanyola posen en perill.
Finalment, i pel que fa a la por que si ara cedim en el 25 per cent, demà ens demanaran el 50, és cert que pot ocórrer, però no demà: haurien de passar anys abans no es tornés a plantejar una polèmica com l'actual i, per quan això fos —si és que arriba a passar—, hem de creure que ja serem independents, fet que canviarà radicalment la situació i, per tant, la manera d'abordar-la.
Hola Josep, m'agrada la idea que exposes, perquè dels models sempre és bo parlar-ne per millorar-los o veure si són obsolets. Tanmateix, no acabo d'estar d'acord amb tu per diverses raons.
ResponEliminaEn primer lloc per la llengua vehicular. Penso que l'única llengua vehicular ha de ser el català. Està molt bé això que proposes, però si estudies bé el cas basc, veuràs que no ens interessa. Allà existeixen tres models d'escolarització: un completament en euskera, un segon mixt on es fan classes en euskera i en castellà i un tercer exclusivament en castellà. Tothom és lliure de matricular els seus fills a l'escola segons el model desitjat i així els va. L'ús social de l'euskera és ínfim en comparació amb el català. Bé, em diràs que no es pot comparar l'aprenentatge d'una llengua romànica com el català amb l'euskera; però el fet és que la llengua habitual pel carrer és el castellà, només a Guipúscoa està més estesa la llengua basca. Realment es troba en un carreró sense sortida i la llengua pròpia no quedarà més que en un ús residual i administratiu. Això no és el que volem i no ho hem de permetre. Tot i existir la immersió, el català es troba cada cop més contaminat pel castellà a causa dels mitjans de comunicació en aquesta llengua, que són majoria. És cert que tothom té dret a informar-se i entretenir-se fent servir la llengua que més li convingui, però això també fa molt de mal a la nostra llengua.
En segon lloc, segons la Sagrada Constitució espanyola (cada dia semblem més testimonis de Jehovà prenent com a intocable un text que hauria de permetre més la convivència i no la confrontació) diu a l'article 3: "La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección." Només per aquest article, el Tribunal Constitucional hauria de tombar qualsevol atac contra la immersió, perquè es tracta d'això de respecte i de protecció. El català, encara que no ho sembli, es troba en perill per l'amenaça constant de la llengua veïna, com li passa al francès al Quebec. Però sembla que no està de moda aquest article i per tant se'l passen pel forro perquè no els interessa. Ara ja fa temps, quan encara hi havia les matrícules velles, també va haver un atac semblant perquè aquí canviàvem la GE per la GI i a Lleida es quedaven igual perquè la LL no és una lletra de l'alfabet català sinó la L (alguns es pensaven que les matrícules de Lleida havien de ser LL i no LE). Doncs bé, tots els recursos interposats van ser rebutjats gràcies a l'article 3 de la consitució. El mateix va passar quan els pobles i ciutats de Catalunya van designar com a oficial el nom en català de les localitats i no el castellà. Tot es va sostenir en aquest meravellós article de la Constitució espanyola. Per què ara no és així? Doncs no ho sé, però n'hi hauria ben bé prou per tallar de socarel tota aquesta polèmica estèril sobre la immersió lingüística. Trobo que és un bon model i encara no penso que n'hi hagi un altre millor, perquè a les aules els alumnes parlen entre ells en la llengua que els sembla: català, castellà, àrab, romanès o urdú. Ningú no prohibeix l'expressió, només estem parlant de la impartició de la matèria, cosa que tampoc està garantida al 100%, perquè el professorat té llibertat de càtedra i, se li pot exigir que tingui el coneixement del català però no li pot imposar en quin idioma fa la classe (segur que te'n recordes encara dels nostres professors d'institut que ho feien i continuen fent les seves classes en castellà).
Fins aviat!
Benvolgut Jaume,
ResponEliminaT’agreixo el teu magnífic comentari que és, de fet, un senyor article, molt entenedor i molt enriquidor per a qui el llegeix. M’ha ajudat a pensar i a reflexionar més i millor sobre el tema candent que ens ocupa. Estic d’acord que és bo que hi hagi debat perquè el debat, racional, serè i respectuós, és el millor antídot contra la polèmica que només busca crispar i ofendre per alimentar la discòrdia entre els catalans. Això és el que veritablement em preocupa i el que m’ha portat a escriure l’article. Potser el que convindria és obrir el debat amb franquesa a nivell social, i no només polític i acadèmic, i fer un esforç d’acostament a aquells sectors de població que no se senten prou identificats amb l’actual model i als quals s’intenta manipular des de les files de l’espanyolisme. Pot ser complicat i caldria veure com fer-ho, però seria una possibilitat que podria donar bons fruits a mig i llarg termini.
Però, a curt termini, crec que cal donar una resposta més immediata, en el sentit que he exposat a l’article, per desactivar la polèmica i afavorir l’adhesió dels catalans de parla castellana a la causa sobiranista. Segons una recent enquesta (GESOP), només un magre 15% dels castellanoparlants dóna suport a la independència, però hi ha un 37% d’indecisos. Són xifres que parlen per si soles. D’altra banda —i en això estem completament d’acord—, penso que hi ha d’haver un sol model lingüístic per a tot l’ensenyament: si hi ha d’haver una sola escola on el castellà sigui vehicular en un 25%, advoco perquè ho sigui en totes. I, naturalment, que ho sigui per llei, no per sentència. Trobo francament aberrant que es carregui sobre els alumnes (o els pares) la responsabilitat de decidir si una aula fa més hores de castellà, i el cert és que, fonamentades o no, ja han aparegut les primeres queixes de pares que han denunciat pressions o assetjament als seus fills per aquest motiu. Lamentable i, en qualsevol cas, culpa de l’autoritat judicial.
Pel que fa a la temença que el català acabi reculant en ús social enfront del castellà si no es manté l’actual model d’immersió monolingüe a les escoles, crec és un pèl exagerada, no perquè no hi hagi un perill real sinó per atribuir un pes excessiu a l’escola com a salvaguarda de la llengua. És evident que l’escola juga un paper clau en el procés d’aprenentatge i assimilació del català com a llengua d’ús comú, però no tot ho hem de fiar a l’escola. La immersió lingüística té altres eines que també són efectives i que, de ben segur, es poden potenciar per compensar la ‘retallada’ del 25% a les aules. És més, estic convençut que hi ha barris on la presència i l’ús social del castellà és tan aclaparador que, per més que es facin les classes totes en català, la situació no canviarà. Són aquests barris que, sovint equivalen a ciutats, on hi ha el veritable perill de retrocés del català i on caldria implementar altres eines, a part de l’ensenyament, per fer canviar la tendència. Intueixo que hi ha molt de tema 'social' darrera de la llengua.
Bé, aquí m'aturo per ara. :)
Gràcies novament pel teu comentari i fins aviat!