El proper 19 de juny Espanya viurà un jorn històric amb la proclamació d’un
nou monarca que, per primer cop en tres segles, durà el mateix nom que el
primer Borbó, Felip V, aquell qui va abolir els furs i les llibertats nacionals
dels catalans amb el Decret de Nova Planta (1716).
Felip VI tindrà l’oportunitat, però només una, de fer les coses bé amb
Catalunya i això passa necessàriament per acceptar i respectar la voluntat dels
catalans.
![]() |
Foto publicada a El País Semanal. Autor: James Rajotte |
![]() |
Acudit aparegut a El Diario.es (02.06.2014). Autor: Joan J. Guillén |
Només algú
que ostenti la màxima representació política de l’Estat espanyol, encara que
sigui simbòlicament, que estigui per sobre de la dialèctica de partits i que no
estigui condicionat, almenys directament, pels vaivens electorals, i també: que
no estigui esquitxat per la corrupció ni desgastat per errors del passat, pot tenir
una mínima possibilitat de conduir o avalar amb èxit una negociació amb
Catalunya que per a Espanya serà dura i dolorosa, però sempre millor que perdre-ho tot. Aquest algú ja no podia ser Joan Carles I: el seu prestigi el va enterrar
fa temps a Botswana i amb Noos i, entre els catalans abans i tot, en no haver
mogut ni un dit per impedir la vexació de tot un poble perpetrada pels dos
grans partits espanyols en relació amb l’Estatut.
Don Felipe tindrà l’oportunitat de fer foc nou amb Catalunya.
Encara que, fins ara, el seu discurs hagi estat calcat del del seu pare, seguint
la línia oficial de l’Estat espanyol, hem de tenir en compte que, com a príncep
d’Astúries, tampoc no tenia autoritat per parlar amb criteri propi i marcar
tendència. A partir de la setmana vinent sí que podrà parlar com a cap d’Estat
i començar a moure fitxa. I a ningú no hauria de sorprendre si, per reconduir la
situació, ha de fer bona la frase de “donde
dije digo, digo Diego”, car no farà res que no hagués fet el seu pare, als
inicis del seu regnat, quan es va desdir de tot el que havia jurat i perjurat en
la seva etapa de successor de Franco quant a fidelitat “a los principios que informan el Movimiento Nacional”, etc.
És d’esperar
que la Caverna política, social i mediàtica
posi el crit al cel davant aital traïció
i carregui contra el monarca. També Joan Carles va haver de fer front a la
resistència de l’anomenat Búnker —l’ala dura i immobilista del franquisme— i va prevaldre. És un
risc que haurà d’assumir Felip qui, tanmateix, ja hauria de tenir clar que,
faci el que faci —a menys que pretengui promoure un autèntic disbarat
involutiu—, els Losantos, Pedrojota, Vidal-Quadras, Rosa Díez i companyia el
bescantaran sense pietat i, probablement, des del primer minut de regnat. Per
tant, no li surt a compte posar-s’hi per poc perquè rebrà igual o potser més.
![]() |
Portada de La Vanguardia del 21 d'abril de 1990 on es recullen unes interessants
paraules del futur Felip VI sobre el dret a decidir dels catalans. |
Si Felip VI vol evitar la separació total de Catalunya no té més remei
que autoritzar —o millor dit: fer que l’Estat autoritzi— la celebració del
referèndum d’autodeterminació que reclama la immensa majoria de la societat
catalana. Per més que diguin, no hi ha obstacles constitucionals insalvables
que el nou rei no pugui moure amb el suport, naturalment, de PP i PSOE. Aquests
partits, però, no tindran altra opció que avenir-s’hi i actuar de peons en aquesta partida, si no
volen que el nou regnat naufragui només de començar i, amb el remolí, els arrossegui
a ells i a tot el sistema. Ben mirat, l’abdicació de Joan Carles I no s’entén si no
és que ja està decidit que el seu fill pilotarà una segona transició que ell mateix no podria pilotar, i que comptarà per fer-ho amb el suport bàsic dels dos
partits dinàstics, que seran els que faran la feina en nom seu.
Més enllà d’autoritzar
el referèndum, Felip haurà de fer concessions importants per guanyar-se la
voluntat de la majoria de la societat catalana, concessions que —i aquí és on
em referia que serà dolorós per a Espanya— situaran Catalunya en un pla
completament diferenciat de la resta de territoris de l’Estat, fins i tot de
Navarra o el País Basc. Fa dos anys el pacte fiscal reclamat per CiU hauria
pogut reconduir la ja deteriorada relació Catalunya-Espanya. Ara ja no és
suficient, ni de bon tros, per aturar el sí majoritari a la independència. No
és només una qüestió de diners el que ens allunya d’Espanya i, per tant, caldrà molt més
que la gestió dels impostos per fer-nos canviar d’opinió. Si vol que guanyi el
no a la independència, la contrapartida haurà de ser molt llaminera.
Amb tot, Felip
haurà de tenir molt clar que la seva aposta té un risc inevitable: per més que
ofereixi, prometi i es desvisqui per complaure els catalans, ningú no pot
garantir que, de les urnes, no en surti la independència... És evident, però, que,
si juga bé les seves cartes, té possibilitats de guanyar, que no vol dir altra
cosa que Catalunya continuaria vinculada d’alguna manera a l’Estat espanyol, si
bé aquesta vinculació pot ser a la pràctica una independència de facto encoberta.